Del 2 al 10 de juliol

Del 2 al 10 de juliol

diumenge, 3

M’explica la meva filla, en un missatge de veu  –“per si et pot servir per al blog, mama”-, que a Brighton hi ha molts rodamons, que la majoria porten gossos, i que la gent se’ls acosta i hi parla amb naturalitat. Jo he vist també aquí molts indigents -en una cantonada, o deambulant pel carrer, sovint amb un carro del súper amb les seves pertinences-, amb un o dos gossos, que sempre m’han semblat molt ben cuidats. A la Sopa hi tenen un espai perquè els animals dels estadants hi estiguin  a recés: segur que si no els hi deixessin portar els gossos, s’estimarien més estar-se al carrer.

En canvi, aquí no ens hi acostem. Al contrari, la incomoditat que sentim davant d’aquestes persones és extrema. Ens incomoda que ens demanin diners o menjar; ens incomoda veure’ls. Seríem incapaços d’acostar-nos-hi i començar-hi una conversa. De què hi podríem parlar? Com t’acostes a l’Altre, al desconegut, l’ignorat, el foraster?

Fa un parell d’anys, quan anava cada dia a la zona de gossos del parc del Migdia, al costat del tancat, a tocar de la font, hi havia un grup de persones sud americanes que feia mesos que hi feien estada. No hi havia infants, tots eren homes joves, cinc o sis, potser alguna vegada hi havia vist alguna dona. Que què hi feien? Doncs res. No feien res. S’hi estaven. Tot el dia. Era casa seva. Per sant Joan van posar serpentines als arbres i aquell trosset de parc semblava una revetlla particular. No feien soroll, tenien les quatre pertinences ordenades, es rentaven a la font… Parlaven, callaven, miraven la gent que passava. No sortien mai d’aquella raconada i els altres tampoc no s’hi acostaven, o sigui que el contacte era només visual. Una vegada se’m va escapar el gos i em van ajudar entre tots a atrapar-lo, molt amables, satisfets de fer alguna cosa útil. Corrien al darrere el gos, i reien molt. Em van fer un gran favor. Però a la gent no els agradaven. Passaven a distància, se’ls miraven i deien, severament, amb la veu angulada: “Els haurien de fer fora; això no pot ser; què hi fan, aquí, aquesta gent, tot el dia?”. Això ho deien els que han nascut aquí i també els que fa pocs o molts anys que han arribat i que, per sort, han tingut més sort. Ningú no volia saber qui eren, d’on eren, què els faltava, si tenien sostre, si menjaven, si estaven bé de salut. Només sabien que no els volien veure, perquè el rostre de la diferència i la pobresa molesta i incomoda, ens fa sentir recels i desconfiances i, per no passar-hi a prop, ens fa canviar de vorera dissimuladament.

 

dimarts, 5

Sento a RAC1 que a mig matí hi haurà a l’estudi polítics de tots els partits per parlar, precisament, de la política a les sèries i a les pel·lícules o, més ben dit, de les sèries i les pel·lícules el tema de les quals és la política.

Les sèries estan de moda, no cal dir-ho. A Girona l’equip de govern hi ha trobat un filó i hi aposta clarament:  Joc de Trons,  Plot, Just for Flowers, Girona Plató… Però per molt interessant que siguin, que dos consellers de la Generalitat i altres polítics d’alt nivell facin un forat a les agendes –agendes molt complicades, no cal dir-ho-, per anar a l’estudi d’una ràdio a parlar de sèries i pel·lícules em sembla una frivolitat. Em pregunto sincerament si un polític, que és al seu lloc i ocupa el seu càrrec, triat per la ciutadania, per gestionar, treballar, solucionar els problemes de la gent  i, en últim extrem, anar creant el nou país, ha de dedicar una hora del seu temps a parlar d’un entreteniment. Perquè  quan des d’un poble el demanin que hi vagi a parlar d’un tema preocupant o a un acte important ¿com li podran dir que no hi poden anar “per problemes d’agenda”?

Jo crec que no hi haurien d’haver anat, però sé per què hi han anat, i vull pensar que més d’un dels convidats estava incòmode. Però s’hi ha d’anar. Els seus caps de gabinet els hi fan anar. Perquè si tu no hi vas i els altres sí, resulta que ets un estirat, no tens sentit de l’humor, o no ets modern. S’hi ha d’anar, sobretot, per no caure malament a l’emissora, no sigui cas que després no et convidin o no et mirin amb bons ulls per haver gosat declinar la invitació. Els mitjans de comunicació tenen un poder immens: el que els hem donat nosaltres.

 

dimecres, 6

Hem fet un acte de balanç del nostre primer any a l’ajuntament.  Ha estat bé, hem encertat el lloc –el +Cub-, i la calor s’ha comportat. Vermut i patates. L’estimat Joan Tardà de convidat.

No cal dir que hem criticat a discreció l’actual govern de la ciutat. Cada un dels regidors ha parlat de la seva àrea i jo, per començar, he fet un petit repàs de les coses que han passat aquest any. A saber:

Primera etapa, del juliol del 15 al gener del 16: Pactem el primer cartipàs i els pressupostos a canvi de millores possibles, tangibles, inqüestionables per a la ciutat; som socis preferents, ens comprometem, sense entrar a govern, a treballar junts els grans temes de la legislatura. Segona etapa: Puigdemont, president de la Generalitat; Ballesta, alcalde. Aquest error -triar a dit del número 19 de la llista-, ho dinamita tot. Negociem el nou cartipàs i reiterem que no volem entrar a govern. A mitja negociació, amb traïdoria, sabem per la ràdio que CDC ha pactat amb el PSC i que l’alcalde Ballesta plega. Aquests són els fets. Ara l’equip de govern té el que volia: majoria, que vol dir tranquil·litat -no pas estabilitat, que és una altra cosa- per no haver de pactar res amb l’oposició, no haver d’arribar a cap consens, no cedir, no treballar els projectes entre tots. Perquè tot això a ells els fa molta mandra. També sembla que els fa molta mandra complir els pactes i els acords a què van arribar amb nosaltres. És absolutament incomprensible que hàgim de perseguir l’equip de govern perquè compleixi les mocions aprovades.

Tot això és molt decebedor.

 

divendres, 8

Vaig presentar fa uns dies al nou espai de la Llibreria 22 un llibre d’en Josep Gordi, professor de Geografia a la UdG. Tornar a la natura és un llibre que parla fonamentalment de Déu i la Natura i llegint-lo vaig pensar que potser jo no era la persona adequada per presentar-lo, perquè jo tinc ara mateix una relació no gaire fluïda ni amb un ni amb l’altra. Fa molts anys que no m’extasio amb la contemplació d’un paisatge; de fet veient una posta de sol o un mar encalmat sempre acabo pensant que em moriré i, què voleu que us digui, això no anima gaire. Allò que m’acosta ara mateix a la natura, a l’estat primitiu que les persones hem abandonat, són els animals. Sí, els animals em tornen a una mena d’espiritualitat primigènia. Tampoc no sé meditar. Vaig fer ioga una temporada i en comptes de quedar-se en blanc la meva ment anava saltant com una cabreta d’un cosa a una altra, i sempre hi havia un moment que pensava que l’endemà la nena tenia gimnàstica i no tenia el xandall net. Quan era jove vaig començar un procés de psicoanàlisi, que no vaig acabar, perquè em portava molt de sofriment. Pel que a l’exercici físic, que el llibre pondera molt, a mi se m’acuden una llarga llista de coses per fer en lloc que sortir a la natura a fer esport. Per exemple:
-llegir
-escriure
-tirar una pilota als gats, a veure si me la tornen.
-badar
-escoltar la Bartoli
-anar a comprar alguna cosa maca que no necessito, com ara una llibreta o una espelma

El llibre em va agradar perquè em va fer sortir de la meva zona de confort –mai més ben dit! I sí, és veritat, vaig sentir un cert enyorament, perquè fa temps que déu no em parla, o ho fa molt fluix i jo no el sento.

 

diumenge, 10

Preparo el ple de demà. Tinc la sensació que els regidors de govern no responen les preguntes de l’oposició, i llegeixo la transcripció d’una sessió per veure si és veritat.

Pregunta (literal): ”Voldríem saber en quin estat es troba El Canal. Sabem que no funciona com a centre d’arts escèniques de Salt-Girona des de la quatre anys; volem saber també què se’n fa de la partida de 360.000€ anuals que hi ha pressupostats i que han d’anar a càrrec de la Diputació i dels ajuntaments de Salt i de Girona”.

Resposta (literal):  “Li diré que, efectivament, és un tema que ens preocupa, perquè li volem donar un contingut. Entenem que el tema del creador en l’àmbit del teatre ha de ser fonamental i la promoció en aquest àmbit ha de ser un eix vertebrador de tota la política, tant de la diputació com dels d’ajuntaments i li puc dir que ja hem fet diverses reunions amb els responsables i jo crec que abans d’estiu tindrem configurat el camí a seguir per destinar correctament el pressupost aquí i aconseguir que el Canal funcioni en allò que l’equip de govern creu i jo especialment: la cultura neix des de baix i l’hem de potenciar, perquè és l’única manera que farem cultura realment que valgui la pena”.

Doncs és veritat: no responen.

Anuncis

Del 25 de juny a l’1 de juliol

Del 25 de juny a l’1 de juliol

dilluns, 27

Em va tocar fer de presidenta d’una mesa electoral al pavelló de Palau-Sacosta: tota una experiència que tothom hauria de passar una vegada a la vida. (Però amb una vegada n’hi ha prou, no cal repetir). Em va arribar al cor el kit d’última generació que ens van donar, en una bossa de plàstic, per poder apuntar els votants i comptar els vots:

dos regles
tres llapis
dues gomes (de nata, de les bones)
dos retoladors fluorescents
una calculadora

Cap tauleta, ni ordinador, ni fotocopiadora. L’acta de l’escrutini dels vots s’ha d’escriure a mà, i té tres fulls autocopiadors. No cal dir que amb tres fulls no n’hi ha ni per començar, i que has de tornar a escriure els resultats del Congrés i del Senat una i una altra vegada, com aquells amanuenses que hi havia als voltants del Palau de la Virreina de Barcelona a principi de segle passat, i fins ben entrats els seixanta, que escrivien cartes d’amor als qui no sabien escriure. Ramon de Campoamor explica l’angoixa de no saber escriure en aquest poema:

-Escribidme una carta, señor cura,
          -Ya sé para quién es.
-¿Sabéis quién es, porque una noche oscura
          nos visteis juntos? –Pues.
-Perdonad; mas… –No extraño ese tropiezo
          La noche… la ocasión…
Dadme pluma y papel. Gracias. Empiezo.
          Mi querido Ramón…
(…)

Al primer recompte els vots no ens van quadrar, però hi vam tornar, tenaços, i vam localitzar de seguida l’error. Després vam començar a comptar els senadors. Vinga creuetes i més creuetes. (No cabo d’entendre com hi ha gent que vota un senador del PP, un d’ERC i un del PSC. ¿Ho fan per broma, o és que tenen gent coneguda a cada un d’aquests partits? I el que tampoc no vaig entendre és que a última hora, a tres quarts i cinc de vuit, vingués tanta gent directament de la platja, amb xancletes i pareo: es veu que l’aigua estava molt bona i, pobres, no trobaven el moment de sortir-ne i venir a votar…)

Els meus companys de mesa, un noi i una noia, van resultar ser encantadors, i a les dotze de la nit, al cap de setze hores d’estar junts, ens vam acomiadar com bons amics.

 

dimarts, 28

Doncs bé, deixeu-m’ho dir: també a la ciutat de Girona ERC ha tret més vots que CDC. Tenint en compte que Girona és la ciutat del President, i que hi va venir a fer campanya, això té un mèrit extraordinari. Abans de la reunió del grup municipal d’aquesta tarda ens n’hem felicitat tots sis –els tècnics i els regidors-, la meva petita família, de la qual em sento responsable i els membres de la qual valoro i estimo cada dia més.

 

dimecres, 29

Hem anat a l’aeroport de Barcelona a portar la nostra filla, que se n’ha anat a Brighton a estudiar anglès. A les cinc del matí fa una temperatura fantàstica, a quarts de sis ja és clar i el dia sembla nou de trinca, però els aeroports, ni que sigui la T1, que és una terminal petita, a aquella hora ja és desagradable, caòtica i esgotadora.

Mentre esperàvem per facturar la maleta repassàvem com una lletania que no s’hagués descuidat res: diners, necesser, tiretes, pantalons, dessuadores, llibres, les ulleres de sol… sí, sí, sí, sí…  La mirava i m’emocionava veure-la tan tranquil·la, sense ni un bri d’inquietud, ni aquell petit neguit que és normal de tenir quan tens quinze anys i te’n vas tres setmanes a casa d’algú que no coneixes, amb tot de gent nova, en un país on no has estat mai. Ja està, he pensat,  ja és gran. I el cor m’ha bategat de pressa d’alegria, d’orgull, d’espant, de nostàlgia pel temps que fuig i que no torna….

Al llarg de tot avui n’hem anat sabent coses via Whatsapp: que el vol ha anat molt bé, que només s’han perdut un parell de maletes, que el poc que ha vist de Brighton l’ha entusiasmada, que la mestressa de la casa, que es diu Valerie, és maquíssima, que les altres dues noies que viuran amb ella són molt simpàtiques, que a la casa hi ha un gos –que també és molt maco-, que la seva habitació és fantàstica, que feia fresqueta i que la Valerie és una gran cuinera i els ha fet un plum-cake boníssim com a benvinguda.

“Allò que ets tu, és el món”, diuen els savis.

 

dijous, 30

Busco al diccionari que vol dir oscurana. La paraula em balla pel cap des que la vaig sentir fa pocs dies en una jornada a La Marfà de Santa Eugènia de Ter sobre “L’alfabetització a Nicaragua: 30 anys de solidaritat des dels municipis catalans”.  L’oscurana és la foscor, és clar, l’absència de llum, però el terme també fa referència a l’absència de saber, de poder, de claredat i de llibertat. Gràcies a la voluntat política d’una vintena llarga d’ajuntaments catalans va ser possible que hi haguessin  generadors elèctrics als punts d’alfabetització que no en tenien i, d’aquesta manera, com que ara s’hi veien, es va aconseguir l’alfabetització de milers de persones. Combatre l’oscurana en sentit real, però sobretot en sentit metafòric, és probablement la millor cooperació que es pot fer amb un poble.

A Girona també hi ha zones d’oscurana. Segurament trobarem poques persones a la ciutat analfabetes en el sentit antic del terme, però ara l’analfabetisme es mesura per uns altres paràmetres. Ara els analfabets són persones poc informades, que no tenen cap formació política i que per tant són fàcilment manipulables; són sobretot persones amb un accés nul a la cultura, a qualsevol tipus de cultura, cosa que els fa molt vulnerables.  L’ajuntament té l’obligació de vèncer l’oscurana, de fer sortir aquestes persones de la zona d’ombra en què les seves circumstàncies els obliguen a viure. No ens podem permetre de cap manera cap jove sense llum. No cal dir que a Girona hi ha dos tipus d’enllumenat públic, segons els barris: uns barris són molt foscos i encenen poc els llums, per no gastar, i els altres tenen massa focus a sobre, permanentment encesos, que enlluernen.

 

divendres, 1

Ahir es va cloure el cicle Escenaris, del Consell Comarcal del Gironès, als Banys Àrabs de Girona, amb el monòleg El tast, un conte de Roald Dalh que pot ser llegit com una petita broma però també com un exemple de l’estultícia d’uns personatges avars i immorals, capaços, l’un, de jugar-se la filla a canvi de dues cases, i l’altre,  de fer trampa per guanyar la juguesca. Roald Dalh és un escriptor extraordinari, i els Versos perversos, Matilda i Les bruixes són un camí excel·lent per ajudar els nens a entrar a la bona literatura. Als seus llibres Dalh sempre hi fa sortir persones malvades; quan escriu per a adults té molt mala llet.

El tast, no cal dir-ho, és un tast de vins, i la sessió d’ahir, a més de l’incentiu del text -ben dit per en Pep Garcia-Pascual, un dels integrants del Pàrquing Shakespeare-, de la música –ben interpretada pel cello d’Andrea Peirón- i del lloc on es feia –els Banys Àrabs és un edifici singular-,    tenia l’al·licient del vi que vam beure els assistents, en paral·lel al vi que bevien els personatges del conte.

El vi està de moda. El vi és cultura, va dir el representant de *la vinyeta, el celler encarregat de servir el vi, i com tot allò que és cultura cal un cert entrenament per saber-lo apreciar i gaudir-ne. Un amic em deia que, tot i que la mainada no begui, s’han d’aprofitar els àpats de festa –el vi sempre és festa perquè és comparteix- per ensenyar-los  quin vi hem triat i per què, d’on és, els graus que té, els raïms de què està fet, el disseny de l’etiqueta…  Si no ho fem així passa que els joves només beuen cervesa, i no només perquè sigui més barata, sinó perquè els sembla que el món del vi és tancat, elitista i només per a entesos. L’argot, val a dir-ho, tampoc no hi ajuda.  No cal pas que els joves -ni els grans, sisplau!- diguin coses com “és un vi prudent, una mica tímid i evasiu, però prudent al cap i a la fi…”, com diu el personatge del conte.  Però sí que estaria bé que sabessin que el merlot, a més del marit de la merla, és una varietat de raïm, i que la llicorella és una pissarra rústica, de color gris-blavós, rovellada, de què estan fetes moltes de les vinyes del Priorat.

Del 18 al 24 de juny

Del 18 al 24 de juny

dissabte, 18

El Girona no ha pujat a primera.

A mi, més que veure el partit, el que m’agrada és anar al camp.  Les últimes vegades que hi he anat –de la mà d’en Pere Albertí, que em fa un lloc amb els seus fantàstics amics de la penya del Barbero Bailongo-, en partits importants, m’he emocionat de veure els rius de gent pujant cap a l’estadi, equipats amb les samarretes vermelles i blanques, la mainada, els grups d’amics, les famílies… És una festa, i la festa sempre és comunió, la gent està contenta, sents un impuls que et fa saludar, abraçar-te a qui quasi no coneixes de res però que, com tu, desitja que el Girona guanyi. El cor em batega més de pressa i em vénen moltes ganes de riure; sento que els altres m’estimen, com ho sento en un acte multitudinari del meu partit polític, on també volem guanyar.

No ha pogut ser: llàstima! De tota manera, si haguéssim pujat, ara tindríem un problema, perquè no hi ha res preparat, pensat, planificat, ni a l’estadi ni a la ciutat, per fer front al que representa  jugar a primera divisió. L’equip de govern de l’ajuntament ho va deixant. Pujarem, i després haurem de córrer.

 

dilluns, 20

Al meu home li fan una petita intervenció i som a la clínica. Com que la cosa, a priori, no té complicacions, tinc l’ànim molt tranquil i quasi puc dir que em fa una certa il·lusió de tenir al davant un matí diferent i poder sortir de la rutina.

Tot i això, les clíniques i els hospitals imposen i quan surts per la porta respires fondo: et sents salvat i dónes gràcies a Déu. Sempre que sóc en un hospital penso en el conte de Dino Buzzati,  Les set plantes, un conte esplèndid que mostra el sofriment de no saber si els metges et diuen tota la veritat: a l’hospital on passa l’acció distribueixen els malalts en plantes segons la gravetat de la malaltia. La setena, que és l’última, és per als malats més incipients; la sisena per als no greus però que han d’estar en observació… a la segona els malalts molt greus, i a la primera els malalts per als quals ja no hi ha esperança. En Giuseppe Corte, el protagonista, ara per una raó, ara per una altra, va baixant lentament i esglaiat de planta en planta…

La indefensió del pacient fa patir molt. Ara mateix,  espero en una saleta que portin el meu marit. El llenguatge no ajuda a sentir-te tranquil. El malalt ingressa a l’hospital, com qui ingressa a la presó o en un orde: no sap quan en sortirà, ni si en sortirà. Quan t’operen et vénen a buscar a l’habitació i després, quan estan, et tornen. Normalment et pugen. És a dir, no hi ha cap mena de voluntat per part teva, estàs totalment a mercè del personal que et porta d’un costat a l’altre. Als hospitals, els metges passen. A vegades els esperes tot el matí perquè et donin el diagnòstic. “La doctora sol passar cap a les deu”, et diuen. Passar vol dir que arriben i marxen, però que no es queden. Passar vol dir anar de pressa:  “passaré un moment per casa a buscar les claus”, dius. Les infermeres, en canvi, sempre hi són.

 

dimarts, 21

C’est fini. Curs acabat. Notes. Deures. Quaderns d’estiu.

Al setembre, més. Passen els anys. Els alumnes graduen –no pas tots, però, tenim massa abandonaments-, i sobreviuen al sistema educatiu. Els mestres fan el que poden. Les famílies també –algunes s’impliquen en la comunitat educativa i d’altres no saben mai qui és el tutor de la nena. Si jo hi tingués res a dir, ho canviaria tot, ho giraria com un mitjó i tornaria a l’essència de l’escola republicana. Pensareu que escombro cap a casa, però digueu-me una altra educació que, com la republicana, sigui igualitària,  aposti per la innovació, doni llibertat als centres,  sigui compensadora -perquè sempre cal donar més als que més ho necessiten-  i doni un total suport al valor de la diversitat.

Estic convençuda que el nostre país i la nostra ciutat –és imprescindible llegir Salomó Marquès- no ha tingut mai una educació tan excel·lent com en l’època de la segona república, en què es preparava els alumnes per poder participar en la vida comunitària: aprendre a parlar, a conversar, a deliberar, a intercanviar idees, a respectar l’altre. “Escolta sempre l’altra part”, diu una màxima del republicanisme. Als nens i a les nenes se’ls ha d’ensenyar el valor de la fraternitat, se’ls ha d’educar en l’afinitat pel pacifisme, l’ecologia, el feminisme; se’ls ha d’ensenyar que lluitin sempre per garantir la participació i la veu dels exclosos, els “últims del últims”. “No vull influències -deia Hanna Arend-, vull comprendre”. Se’ls ha d’ensenyar a comprendre.

Jo vull que Girona sigui la millor ciutat, i això passa forçosament perquè tingui les millors escoles públiques. (Sí, ja sé que Ensenyament depèn de la Generalitat, però jo no m’hi conformo, penso que l’ajuntament ha de tenir-ne el control i la responsabilitat total). I també penso que als Plens de l’ajuntament votem coses irrisòries i debatem poc –quin és el debat important de ciutat que hem tingut en aquest any de legislatura?-, i el que caldria, en comptes de fer tanta política de poca volada, tant de partit, és que féssim un monogràfic sobre l’educació a Girona i parléssim del repartiment dels alumnes als centres, la massificació, els bonys, la implicació dels mestres, la responsabilitat de tots els ciutadans amb els escolars…

Mentrestant, el que ha de fer l’escola pública és, a parer meu, perseguir dos objectius: ensenyar a pensar i entrenar en la cultura. I a partir d’aquí, a més a més, més llengua i més matemàtiques, més música, més literatura, més aire i menys aula…

 

dimecres, 22

Segueixo amb l’educació. Fa uns anys em van convidar a fer una conferència de final de curs als nois i noies de l’institut Sobrequés que acabaven segon de batxillerat. Agafant el títol del llibre de la Nobel de Medicina Rita Levi Montalcini, Elogi de la imperfecció, els vaig dir que som imperfectes i les nostres actuacions també. Que jo sóc imperfecta fent de mare, d’escriptora, –ara sóc una  regidora imperfecta-, que els seus cossos són bellament imperfectes i les seves intel·ligències també, i els seus professors són també imperfectes, i els plans d’estudis molt i molt imperfectes… Però que hi ha moltes coses que ens eleven d’aquesta imperfecció obligada: la tenacitat, la gratitud, la confiança, l’amor, el bon humor, la bondat… I els vaig fer un decàleg de consells (imperfectes) carregats de bones intencions. L’últim era: “recordeu que l’art, en els moments difícils, us farà molta companyia”.

Però perquè l’art et faci companyia t’han d’haver ensenyat a escoltar Massenet, a mirar un Rothko o a llegir Carner.

dijous, 23

La nit més curta ja ha començat.
Fades i goges, veniu a veure’ns!
Esperits màgics, sortiu del cau!
És la revetlla de Sant Joan!

La lluna plena mira la festa.
La nit respira molta bonança!
Fa olor d’alfàbrega i de ginesta,
i allà a la vora canta el cucut.

(Fragment de El llop Pepito a la revetlla de Sant Joan).  

  

divendres, 24

Sant Joan. Últim dia de campanya. Em llevo amb el Brexit. 52%. Han guanyat i marxaran. Per sobre de tot, envejo el poble anglès i els seus dirigents. Convoquen un referèndum i acaten el resultat. Tan senzill com això.

Del 10 al 17 de juny

Del 10 al 17 de juny

divendres, 10

En el meu somni em trobo un gat molt petit, d’un parell de setmanes, desnodrit, amb clapes, les orelles molt grosses, els ulls plens de lleganyes, una nafra a la pota del darrere, tot pell i ossos. A vegades és una gata de tres colors, a vegades un mascle negre, a vegades és ros com el Ros de L’hort del senyor Puig. El sento que crida enmig d’unes bardisses i no el puc pas abandonar, me l’he de quedar per força i portar-lo al veterinari.

El veterinari no m’assegura que el gatet se’n surti, però me l’enduc a casa i m’hi dedico amb cos i ànima. Li dono el biberó cada hora i el mantinc calent; el més difícil és ensenyar-li a fer servir la sorra. Me l’estimo com Bohumil Hrabal estima el gatet que li porta la seva dona, a la novel·la Noces a casa, un dia que està molt decaigut i no reacciona amb res. “Un gatet -diu l’escriptor- treu la nostàlgia i la tristor, un gatet és capaç de grans sentiments”. Les nits són dures. El gat té gana i plora. Té por i plora. Vol companyia i plora. Em desperto amb tanta son que no sé on sóc ni com em dic, però m’emociono de veure com s’acaba el biberó i s’ennuega de tan de pressa que beu. Un dia sento que ronca per primera vegada. De mica en mica va guanyant pes, els ulls li comencen a brillar, les nafres se li van fent petites. En el meu somni, els gats de casa s’estimen el nou vingut amb bogeria i li fan de mare. Amb els dies, com el gat de Bones intencions, aquell animalet que era més mort que viu es fa en una bèstia preciosa i molt manyaga.

 

diumenge, 12

Som la colla del follet valent,
som la colla d’estimar la gent.

Això cantaven els Petits Músics de l’Escola de Música del Gironès aquesta tarda, a l’Auditori; alguns eren tan petits que era realment extraordinari que s’estiguessin drets i quiets i, a sobre, cantessin afinant, els ulls clavats en la professora, entregats, feliços. Setze pobles del Gironès -alguns de poc més de cinc-cents habitants- imparteixen en la seva aula de música Cant, Guitarra, Flauta, Fagot, Saxòfon, Viola, Tenora… Jo ho trobo essencial, perquè aquesta mainada hauran tastat la música de petits, els haurem educat en l’art, i de grans per força valoraran i estimaran la cultura.

Sempre que vaig a un festival de final de curs -de música, dansa o teatre- penso en els camins que han fet tot l’any els pares i sobretot els avis i les àvies per portar la mainada a classe, anar-los a buscar, que no es deixin les bambes, el violí, el berenar, la bossa…

 

dimarts, 14

Hem interromput la reunió del grup municipal per anar a la concentració i lectura del manifest en contra de la massacre d’Orlando. Al mig de la plaça del Vi, una gran bandera LGBT.

Fa molts anys jo llegia una vegada a la setmana un comentari al Matí de Catalunya Ràdio. No recordo exactament què havia passat que tingués a veure amb l’homosexualitat, però sé que abans de donar-me la paraula perquè comencés a llegir el meu text, l’Antoni Bassas em va preguntar:
-Si tinguessis un fill homosexual, com el tractaries?
La pregunta no em va agradar perquè semblava un examen sorpresa i en directe, i perquè hi ha preguntes que ofenen perquè no tenen cap sentit.
-Doncs igual que als altres fills –vaig contestar-: amb amor i respecte.

 

dimecres, 15

L’Àngel Castiñeira ha fet una conferència al Saló de Descans de l’ajuntament sobre la Ciutat Educadora. Tot el que ha dit m’ha agradat perquè ho he reconegut com a meu: era republicanisme pur, l’ideari republicà clàssic actualitzat per Philip Petit, un ideari que tothom hauria de fer-se seu perquè el món girés més rodó. He pres nota d’algunes frases per pensar-hi: “l’espai físic (el cos), depèn de l’espai mental (l’ànima) dels ciutadans; la ciutat educadora és espai –urbanisme, mobilitat- i és temps –cadència, compassos-; tota decisió municipal té un impacte educatiu; una ciutat educadora pot canviar un país”.

Però el que m’ha interessat més ha estat el següent: per saber si de veritat una ciutat és educadora o no ho és, o no ho és tant, un dels barems que el filòsof ha posat a sobre la taula és preguntar-se si la ciutat potencia l’autonomia de la ciutadania o si, al contrari, és més aviat assistencial i paternalista. En el cas de Girona, crec que el govern de la ciutat és poc –o gens- republicà, i la ciutat poc educadora, tot i la voluntat que hi posa, perquè dóna poc poder a la ciutadania. De fet sempre m’ha semblat que l’equip de govern no creu en la capacitat autònoma, lliure i compromesa de la ciutadania ni en la seva capacitat de tenir quotes de poder. El govern de la ciutat, doncs, no és republicà, precisament, perquè no vol cedir poder. Per això nega els Consells de barri. Per això nega la cultura als barris, perquè si fossin més cultes els ciutadans dels barris serien més crítics i reclamarien les quotes de poder que els pertoca.

Un exemple recent: els Pressupostos Participats que acabem de votar. El nom aquí sí que fa la cosa: són pressupostos participats, i no participatius, perquè els ciutadans no discutim tot el pressupost sinó només una petita –molt petita- part de les inversions. ¿Per què els ciutadans només podem decidir si volem asfaltar un carrer o un altre i no podem fixar les nostres prioritats de despesa en projectes de ciutat, o projectes de barri, realment rellevants? ¿Volem que l’ajuntament inverteixi en cultura o en serveis socials; en beques menjador o en festivals? I encara: per què només podem participar ara? I la resta de l’any, per què no se’ns pregunta res?

 

dijous, 16

Em desperto molt aviat, negra nit. Penso en les dones que estan fent els seus fills i penso en la gent que està malalta. Penso també en una conferència de l’escriptor francès Pascal Bruckner que vaig sentir fa anys al CCCB. Es titulava La vida bona i deia que l’únic objectiu de la nostra societat és la felicitat, i que ens pensem que la felicitat pot ser fruit d’una decisió personal, d’una voluntat. És a dir, que si volem ser feliços ho som i, per contra, si no ho som, és perquè en el fons no volem ser-ho. Però no és veritat, perquè la felicitat s’assembla a la gràcia, i la gràcia és un do, com l’alegria, i els dons sempre són donats, sempre són un regal. Busquem desesperadament la felicitat. Però, què passa amb les desgràcies imprevistes, la tristesa obligada, el sofriment, la pobresa, la frustració constant, la malaltia, el dol… Qui ens ajuda, qui ens ensenya a suportar-ho?

Quan clareja penso en el meu àngel, a qui fa molts anys escrivia cartes demanant-li coses impossibles, pura màgia, unes cartes escrites a mà amb bona lletra, sense faltes, frases curtes i clares, perquè m’havien dit que era així com els agradava…

On són, els àngels, que fa temps que no els sento?

Del 4 al 9 de juny

Del 4 al 9 de juny

dissabte, 4

L’ADAC fa trenta anys que atorga els premis a la Normalització Lingüística. Hi solo anar cada any, i cada any en surto una mica encongida: el discurs del president de l’entitat i de les persones guanyadores sol ser pessimista, reivindicatiu però malenconiós. Ahir, però, em va agradar de sentir la Pilarín Bayés. La Pilarín és una dona que pot semblar fràgil però que té una fortalesa i una saviesa importants. Va parlar amb tendresa i contenció del seu marit, mort fa molt poc, i va dir que ella “dibuixava en català” i que el català és una llengua que serveix per a tot.

També em va agradar de sentir la Carme Junyent. La filòloga va fer el discurs més polític, i va posar a sobre de la taula dos temes importants: primer, que la immersió lingüística a secundària és una fal·làcia i que la llengua vehicular està molt lluny de ser el català (va arribar a dir que tant de bo s’apliqués el 25% de castellà del ministre Wert: només el 25%!). I en segon lloc ens va alertar que declarar dues llengües oficials en la nova República Catalana era perillós. Potser era políticament oportú, però lingüísticament nefast. Per cert, quan un dels oradors va dir una cosa així com “gràcies a tots i totes” la sociolingüista de poc que cau de la cadira. (Quina mania –li dono la raó-, aquesta comèdia del desdoblament en masculí i femení, aquest tots i totes, que fa que els textos orals i escrits siguin incorrectes i il·lògics).

L’última persona a parlar, ja tocant les deu del vespre, va ser una regidora de l’equip de govern de l’ajuntament. Em pregunto si calia. A mi m’agrada com ho fa l’Oncolliga, que convida als seus actes tots els polítics, de tots els colors, però no els dóna mai la paraula. La gent ho agraeix, francament. A l’altra cara de la moneda hi ha els premis Bertrana, on es dóna la paraula a tots i totes els polítics i les polítiques (sic), que diuen tots si fa no fa el mateix, i després ja no queda quasi temps perquè parli la gent de les lletres –autors, editors, llibreters, bibliotecaris, il·lustradors…- Tenint en compte que és la seva festa, és un suplici i una injustícia.

diumenge, 5

Escolto una raresa: Xavi Múrcia cantant Joan Vinyoli. Un disc singular que cada vegada que el sento m’agrada més. Sabia que Vinyoli era un porta important, però no hi havia entrat fins ara fa dos anys, quan va ser el seu Any i al grup de lectura de la Biblioteca de Taialà vam convidar en Miquel Martín, l’escriptor de Begur perquè ens en parlés i ens el recités. A la gent del grup, que arrufava el nas cada vegada que dèiem “aquest mes podríem llegir poesia”, els va commoure. La gent rebutja la poesia perquè creuen que és una disciplina críptica i es pensen que no l’entendran. Com en tot, està bé que t’ajudin a fer-hi les primeres passes. Vam llegir junts Casa de misericòrdia, de Joan Margarit, i van sortir coses molt profundes que tenien a veure amb la vida i la mort. D’això parlen els poemes. Vinyoli diu, a L’acte darrer:

(…)

Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateixa.

 

dilluns 6, a la matinada

Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona

… in perpetuum

(A la manera de The Shining, una pel.lícula de terror de Stanley Kubrik.)

dimarts, 7

Els dies de Ple em costa d’adormir-me. L’adrenalina, diuen, que ha de baixar fins a la quantitat que et permeti agafar el son. El Ple d’ahir va ser esperpèntic: l’equip de govern va votar en contra la nostra Moció sobre un Pla de Cultura als barris.

Aquí m’hi entretindré una mica, i hi posaré noms i cognoms.

La nostra proposta partia de dues realitats. La primera, que tots els barris de Girona són centre i que per tant tots es mereixen gaudir d’una programació cultural estable i de qualitat. La segona, que els esdeveniments culturals solen programar-se sempre al centre de la ciutat, i mai tenen com a objectiu arribar a nous públics. D’aquí ve que nosaltres sempre defensem potenciar l’accés a la cultura i democratitzar-la per fomentar la cohesió social i enriquiment personal. Així doncs, a la Moció proposàvem de crear el programa “Cultura als barris”, perquè els veïns puguin escollir de forma participativa diferents espectacles i activitats culturals per representar als seus barris. Demanàvem que al llarg de l’estiu es facilités a les associacions de veïns un catàleg d’espectacles i activitats de cultura per tal que els poguessin començar a programar a partir de la tardor. Fet i fet, el model que proposàvem era el que el Consell Comarcal del Gironès porta a terme amb Escenaris, des de fa quasi 20 anys, a diversos pobles de la comarca, amb un èxit i un retorn social extraordinari. Perquè allò més semblant a un poble és un barri d’una ciutat.

Però no era pas una petició nova, ni ens la vam treure de la màniga: el programa “Cultura als barris” ja l’havíem pactat amb el govern –en concret amb la regidora d’hisenda Maria Àngels Planas-, quan els vam aprovar els pressupostos, el desembre passat. Simplement era el recordatori d’una cosa que ja ens havia estat atorgada. Hi havia doncs, un pacte. Hi havia, doncs, la partida assignada -75.000€-, i reservada. Tot era a punt, doncs, per tirar-ho endavant.

Per tant, vaig començar adreçant-me al regidor de cultura, Carles Ribas, dient-li, en un to distès, que no hi havia enjòlit, perquè la moció s’aprovaria de totes totes, tenint en compte, com dic, que CiU ja l’havia pactada amb ERC-MES a canvi del nostre suport als pressupostos. No ho vaig verbalitzar, però també donava per suposat –no caldria si no!- que el PSC, que ara és a govern, trobaria la moció molt encertada, perquè el PSC sempre parla dels barris més desfavorits i diu que s’han d’ajudar i potenciar, i la seva regidora, Sílvia Paneque, tot el dia es passeja per aquests barris per si necessiten res.

Però no. El cinisme del govern de la ciutat arriba tan lluny que van ser capaços de votar-nos que no, amb uns arguments que farien riure si no fessin plorar. El regidor de cultura va dir que “no s’ha pogut parlar del format…” i que era “complicat“. Però la cirereta va ser quan ens va dir que per tirar la moció endavant ens hauríem d’haver entès amb dinamització del territori. O sigui: quan parlem de cultura al centre, és cultura; quan parlem de cultura als barris, és dinamització. Chapeau! Dit i fet, van votar que no. Van votar que no al fet que els barris de Girona s’acostin culturalment al centre. Per tant, va quedar clar que per a ells hi ha ciutadans de primera i de segona. I va quedar clar que són incapaços de complir els acords que prenen.

I quina sort que no som a govern, perquè els gripaus no tenen gaire bon gust.

He fet els meus càlculs. 75.000€ donen per destinar uns 3.000€ per barri. Què hi podríem fer? Per exemple, a Sant Narcís, una obra de teatre; a la Font de la Pólvora, un espectacle de dansa; a Taialà, un acústic, a Pont Major, circ al carrer…

Doncs res de res. Gràcies, CDC. Gràcies, PSC.

 

dimecres, 8

Ahir va fer anys que em vaig casar. Em recordo que portava uns pantalons texans i una brusa blanca. Vam anar a París amb el Talgo, a la nit; vam arribar al matí a l’estació d’Austerlitz. Està bé saber, enmig de tants errors i dubtes, que algunes de les coses que has fet a la vida les has fet bé.

dijous, 9

Aquesta nit comença una altra campanya electoral. Aquesta ens la podíem haver estalviat, si a Espanya hi hagués cultura d’entesa i de pacte. La gent està cansada. Però si no poguéssim votar…
L’educació republicana és igualitària i compensadora, i prepara per a la deliberació i el debat. La paraula dóna veu als que no tenen veu, els arma amb l’instrument del raciocini, del pensament, de la crítica, de les idees. Les paraules, doncs, són el gran descobriment de les polítiques pedagògiques del republicanisme. Jo voldria crear una nova realitat començant a fer servir unes altres paraules. També en els debats polítics, paraules de consens i cooperació i no de confrontació, paraules de respecte i no d’ofensa.

Però no em pensava que costés tant.

Del 28 de maig al 3 de juny

Del 28 de maig al 3 de juny

dissabte, 28

Jornada municipalista a Lloret. A la meva taula rodona tots som regidors d’ERC a l’oposició, i al públic de la sala també hi ha tot de gent que no mana als seus municipis. Hi ha exposicions de maneres de liderar l’oposició molt interessants, tot i que cada poble és un món i allò que serveix per fer oposició a Barcelona no serveix per fer-ne a Vall-llobrega. Però tant en un lloc com a l’altre, a l’oposició t’has de buscar la vida. Ho diu amb claredat la Teresa Jordà: “Ser a l’oposició és una putada”.

Sentint les experiències que expliquem els regidors s’aferma a dintre meu una idea que fa temps que em volta pel cap, i que no m’agrada. La idea és que amb molt de rigor, amb molta responsabilitat, sense cap engruna de populisme, cap bri de demagògia, no es guanyen les eleccions. És així, seria ser il·lús no adonar-se’n. Al meu discurs de presa de possessió del càrrec de regidora, el juny de l’any passat, vaig dir que el meu grup faria una oposició rigorosa i responsable; que seríem crítics quan convingués però que no gesticularíem en va. I així ho hem fet, perquè ens sembla que és així com s’ha de fer. Però quan els altres juguen amb cartes d’una altra baralla costa molt de guanyar la partida. El problema és que en el fons, la gent –però qui és, la gent?-, no té paciència per als matisos, s’aboca a la seguretat del blanc o el negre. I el gris és el color, i en el matís, segurament, hi ha la virtut.

dilluns, 30

Magnífica entrevista amb l’Ángel Fernández, el Nene, al Diari de Girona: hi desgrana amb una gran naturalitat una sèrie de veritats que clamen al cel però que l’ajuntament de Girona no ha abordat fins ara –ni crec que ho faci- per falta de valentia i ganes. El Nene (28 anys, nascut a la Font de la Pólvora, estudis d’Educador Social, becat per una universitat d’Hongria per estudiar anglès) parla de l’escola de Vila-roja com “d’una “escola-gueto”, que provoca que els nens i nenes escolaritzats allà, que només es relacionen amb persones del seu entorn i amb els mateixos codis culturals, quan baixen a ciutat a estudiar ESO rebin un xoc bestial”. El seu món s’enfonsa, diu. Els Instituts de Girona són per a ells llocs desconeguts on no saben què fer perquè no en coneixen els seus codis, les normes no escrites de comportament. La frustració entre els adolescents desemboca en baralles o abandonament escolar. Cal, diu, “escolaritzar els infants d’aquest barri –i de Font de la Pólvora, Mas Ramada, Grup Sant Daniel…- en altres zones de Girona i, sobretot, no estigmatitzar-los més”.

Ell se n’ha sortit. Fins i tot esmenta una professora, la Mei Llopis, que el va animar a estudiar batxillerat. Que hi va creure, doncs (l’altre dia en aquest mateix blog parlava del mestre que va creure en Albert Camus). L’entrevista acaba parlant del seu desencantament amb les polítiques de l’ajuntament de Girona. Diu, textualment: “l’ajuntament no vol que els barris tinguin poder, que hi puguin dir la seva. La participació no és real, es fan polítiques de cara a la galeria sense tenir en compte les necessitats reals de la gent. La gent s’ha d’empoderar realment, però l’ajuntament no hi creu.”

Té raó, l’ajuntament no vol donar poder als barris. Per això no volen ni sentir a parlar dels Consells de Barri, que nosaltres veiem com una gran eina de participació i de representació dels interessos dels barris, i que vam posar a sobre de la taula, sense èxit, alhora de negociar el cartipàs amb l’exalcalde Ballesta. Com pot ser que cedir poder als ciutadans els faci tanta por?

 

dimarts, 31

Han coincidit en pocs dies dos actes de la Fundació Oncolliga: el Sopar Benèfic i l’acció del Dia mundial sense tabac. Dos actes festius: el sopar perquè és el lloc on cada any ens trobem persones que estimem l’Oncolliga i que hi estem vincules d’una manera o d’una altra; el dia sense tabac perquè es fa amb joves, i on hi ha joves sempre hi ha ganes de viure. L’activitat pretén donar molta informació als nois i noies de primer d’ESO dels Instituts de Girona i rodalies dels inconvenients de fumar, i realment ho aconsegueix. Es busca, a l’edat que tenen, que no comencin a fumar. Jo cada any m’encarrego de llegir els poemes, els contes, cançons i cartes que escriuen i fer-ne una selecció. Sobretot m’agraden les cartes, perquè les escriuen a persones que estimen per demanar-los que deixin de fumar. Aquest any hi ha hagut casualment dues cartes, escrites per dues noies, que eren la cara i la creu: l’una, escrita a l’avi mort de càncer de pulmó, plena de nostàlgia i pena; l’altra, plena d’alegria, escrita a l’avi per felicitar-lo perquè, fent un gran esforç, havia deixat de fumar.

Càncer és una paraula molt curta per enquibir-hi tot el que porta. No tothom passa la malaltia de la mateixa manera. Hi ha persones que es gronxen en la malaltia, es lamenten, necessiten parlar-ne contínuament… D’altres, en canvi, són discretes, no treuen a passejar el dolor, volen estar sols, no volen que els compadeixin…

Però la por sempre hi és. El cor sempre va una mica més de pressa. Amb els anys la por s’adorm, però es desperta, insolent, mossegant fort, quan s’acosten els controls o al davant de qualsevol símptoma banal.

 

dijous, 2

Avui és el dia internacional del gos. Hi ha dies per tot, però aquest trobo que és ben merescut. Jo he tingut, a la vida, un gos i dues gosses. Tots recollits o adoptats, tots molt macos. El més feliç i el que no feia cas de res, el mascle. Vam intentar , amb una ensinistradora, ensenyar-li que vingués quan el cridàvem, i no ho vam aconseguir: venia quan volia, però era un gos que sempre estava content. Les dues femelles eren tan obedients, estaven tan pendents de mi i tenien els ulls tan tristos i tanta por de tornar a ser abandonades, que feien molta pena.

Recordo una tarda que plovia, fa molts anys. La meva filla petita devia tenir tres mesos, i la tenia a la falda, al sofà. A la gossa la pluja li feia por –de fet li feia por tot, en general- i anava d’un costat a l’altre molt inquieta. La nena estava tranquil·la i quieta fins que, per sobre de la música i de la pluja devia sentir el soroll de les potes del gos, i es va girar. Em vaig adonar que el veia per primera vegada. Que prenia consciència d’aquell animal que anava d’un costat a l’altre adelerat. Els ulls van seguir un parell de vegades els camins que feia, amunt i avall, d’un costat a l’altre del menjador. I després, tot de cop, la nena es va posar a riure.

divendres, 3

Sento a la ràdio una entrevista, que em commou, a un voluntari que ha tornat d’un camp de refugiats de Grècia.

Diu: “al camp de refugiats –que no és un camp, simplement és una gasolinera abandonada on malviuen milers de persones-, hi ha molts nens i nenes. Alguns només han viscut la guerra. Alguns fa més de tres anys que no van a escola. A vegades alguns voluntaris els donen papers i llapis, i els nens pinten. Tots dibuixen el mateix: cases amb flors i arcs de sant Martí, i llanxes amb gent que cau a l’aigua. Pinten el desig –la casa de colors, és a dir, l’escola, el poble, la tranquil•litat, aquell lloc on no els bombardegin- i la realitat –la llanxa inflable de mala qualitat d’on han vist caure al mar i morir tanta gent, el perill, la por”.

D’aquí a uns anys els nostres fills i néts ens preguntaran què vam fer per ajudar-los, i haurem de dir que no gaire res.

Autor de la fotografia: Manel Lladó (El Punt Avui)

Del 20 al 27 de maig

Del 20 al 27 de maig

dilluns, 23

Demà farà un any de les eleccions. Ja fa un any. Només fa un any. Tinc la sensació que fa segles que sóc a l’ajuntament, i no sé si és una bona sensació. Què he après, fins ara? Que me’n duré, quan plegui, per al meu bagatge personal, emocional? Quantes de les persones que he conegut ara formaran part de les amistats que conservaré per sempre? No és gens fàcil. Un any, i ja no sóc ben bé la mateixa. Paradoxalment, ara dic més el que penso. Sembla que el que fa més por als homes és fracassar i, a les dones, no agradar. Per això a les dones ens incomoda ocupar càrrecs, manar, liderar, perquè mai no pots agradar a tothom. Si dius el que penses, si prens decisions, acabaràs sempre incomodant, decebent i molestant algú o altre. Però l’única manera de sobreviure en aquest món i poder dormir a la nit tranquil·lament és dir la veritat i anar sempre de cara.

D’ara fa un any recordo el descans d’haver deixat enrere les llistes, la precampanya i la campanya. Va ser una de les èpoques més angoixants de la meva vida. Les llistes electorals, per a tots els partits, són fàbriques de damnificats. A cada elecció, al darrere de cada llista, hi ha un munt de persones insatisfetes amb el lloc que els han assignat. Persones que volien anar més amunt -mai més avall-, i que se senten maltractades. Tothom vol més. I jo, i jo?, diuen sense dir-ho. El responsable de la llista, per descomptat, és una mala persona perquè no l’ha triat.. Compte amb els damnificats! Estan a l’aguait, esperant. Hivernen, coven el rancor; es desperten sempre poc abans de les properes eleccions.

dimarts, 24

Audiència Pública del Pla Especial de la Devesa. Mentre el regidor Narcís Sastre explica el Pla –amb passió, prolix, necessitaria molt més temps, es nota que li agrada-, se me’n va el pensament cap a un article que vaig escriure al Punt Diari deu fer més de vint anys, quan començava a publicar i el diari em va convidar amablement a col·laborar-hi. Eren articles llargs i personals en què, més que res, aprenia l’ofici. L’article que dic es titulava “Feia deu mesos que no anava a la Devesa” –un títol que ara em sembla massa llarg i massa explícit-, i parlava amb nostàlgia –quan era jove jo era molt sentimental- de la foscor del parc, de la solitud de les avingudes arbrades, de la boira que envoltava els plàtans cap al tard.

Recordo com si fos ara que a l’article hi deia: “Veníem a la devesa a festejar i a fer petons”. Avui, a l’Audiència, he dit: “Es podia haver aprofitat el Pla d’Usos aprovat fos dos mandats; el Pla de Xoc pactat amb ERC s’ha posat en marxa tard i no gaire bé; ens preocupa la qüestió dels vehicles: el govern no hi actua amb eficàcia i massa sovint hi ha cotxes aparcats; el cost del Pla pot superar els 30 milions d’euros; cal que es calendaritzin totes les actuacions previstes; cal gestionar el mentrestant, que serà molt llarg, i garantir la seguretat, la il·luminació, la neteja, el mobiliari…”. Fet i fet, m’agradava més el que deia abans.

A parer meu l’Audiència no ha anat bé. En Narcís-Jordi Aragó va publicar l’any 1980 La Devesa paradís perdut, un llibre que era alhora crònica i reivindicació del parc. El llibre comença amb una frase de la urbanista Jane Jacobs, extreta de la seva obra “Mort i vida de les grans ciutats”, que diu:

La gent es pot posar d’acord per donar una utilitat a un parc, i aleshores el farà prosperar, o bé es pot confabular per negar-li tota utilitat, i aleshores el parc caigut en desgràcia serà un lloc d’abominació i de fracàs”.

Doncs això.

 

dijous, 25

He acabat els bolos de la Institució de les Lletres Catalanes i de l’Editorial Barcanova. Les dues entitats tenen programes que permeten als autors d’anar a visitar Instituts, Biblioteques, Clubs de lectura o Cursos de català per a adults, per comentar les seves obres.

A mi m’agrada molt, d’anar a parlar amb els nois i les noies que han llegit els meus llibres, encara que els hagin llegit per obligació. Me’ls miro -1r, 2n, 3r, 4t d’ESO- i penso que podrien ser els meus fills. Amb els anys em sembla veure com seran quan siguin grans, i estic segura que no m’equivoco de gaire, perquè a 14, 15, 16 anys els joves ja tenen una manera de fer i d’estar al món que és la seva, i que canviarà poc. Hi ha alumnes que em saluden amb respecte, que em miren, que em somriuen, que quan s’acaba la sessió vénen a agrair-me que hagi escrit el llibre i que hagi anat a l’institut. D’altres passen pel meu costat i ni em miren, com si fos un moble, impermeables, indiferents a tot. N’hi ha que escolten amb passió, n’hi ha que fan cara d’avorrits. Alguns pregunten molt, volen saber; d’altres només són allà de cos present. Però fins i tot amb aquests últims sé que res no és inútil i que val la pena d’esforçar-s’hi molt. Que el professorat s’hi ha d’esforçar molt, que no s’hi val a cansar-se’n ni a tirar la tovallola, per difícil que sigui, que se’ls ha d’educar més que no pas ensenyar continguts, que cal que recordin sempre que a Albert Camus, el premi Nobel de Literatura, un nen pobre destinat a vagar pels carrers d’Alger, el va salvar el seu mestre, Louis Germain, que va creure en ell: Camus li va estar eternament agraït. Res no és en va. Ho diu l’Unamuno, ho canta l’Aute:

¡Predicar en desierto,
sermón perdido!
¡No, que nada se pierde,
todo se gana!
No hay palabra de amor
que no se encienda.
La voz del corazón
abre al desierto
misteriosos oídos.

 

divendres, 26

Fa anys vaig ser a Lió. Tinc una memòria estranya i m’oblido dels llocs on he anat i de les coses que hi he fet; en retinc només pinzellades gruixudes: un to. Sé que Lió té un barri vell excepcional –le Vieux Lyon-, recordo que era primavera, que érem molt joves, que feia calor i que estàvem cansats. Vam entrar en un bistrot, al final de la tarda, i ens vam asseure en una taula a tocar d’una finestra oberta. Monsieur Claude –per mi tots els cambrers francesos una mica grans, una mica grassonets, amb bigoti, galtavermells i amb un davantal a la cintura es diuen Claude- se’ns va acostar ranquejant.

-Un Beaujolais, monsieur dame?

Ens va portar dues copes de vidre molt gruixut i una gerreta amb un beaujo rouge molt fresc, que passava com l’aigua. Bevíem en silenci i reposàvem. I de cop, d’una porta del fons del local, van sortir dues noies joves vestides de negre, cadascuna amb una guitarra, i van començar a tocar. Eren bessones, però només la que cantava portava ulleres. El Bistrot s’havia anat omplint. Una guia a sobre d’una taula delatava una altra parella de turistes; la resta de clients era gent del país. El concert va ser mínim, íntim, familiar. Me’n recordaré sempre.

Ahir als Jardins de la Mercè vam fer un acte per reivindicar la música en viu als locals de Girona. Ho vam fer civilitzadament, amb un concert dels Acousters (altament recomanables, veu exquisida, una molt bona guitarra, cançons pròpies i autèntiques), en horari europeu i conciliador –a les nou del vespre el concert s’havia acabat-, amb un públic tranquil i gratament sorprès. Això és el que volem: que la música en viu, de petit format, que beneficia els artistes –sempre cap protegir els creadors- i els establiments bategui amb bon ritme pels bars de Girona.