Del 22 al 28 d’agost

Del 22 al 28 d’agost

dimarts, 23

A l’estiu, en general, tot és inconsistent. No dic lleuger –la lleugeresa és una virtut-, dic vacu, oblidable. En una de les emissores més escoltades del país parlen de feines que es fan de nit; l’últim exemple que posen és el d’una estriper, i l’anècdota que l’acompanya és la d’un home de 70 anys que es casava i el seu fill li havia organitzat un comiat de solter amb sessió d’estriper inclosa. El que fa riure molt als locutors és la possibilitat que aquest home tingués un atac de cor mentre l’artista feia el seu número. En parlen en un to paternalista, com si l’home fos un “abuelo cebolleta”, un gagà, algú d’un altre món.

Decebedor. Se’n reien, joves superbs,  sense pensar que l’home en qüestió portava molta vida i moltes experiències a sobre. Un home nascut el 1946 tenia entre 14 i 34 anys les dècades dels 60-70, que eren, musicalment, els anys de Ray Charles, de Joan Baez, els Beatles, Becaud, Elvis, Llach i Bob Dylan; literàriament triomfava Henry Miller, Cortázar, Rodoreda, Camus, Beauvoir i Sartre. No cal dir que aquell home de qui ara se’n reien va veure La Taronja Mecànica i va viure el maig del 68. I, encara, no dubto gens que devia tenir el cul pelat d’anar a Lloret quan era jove i de conèixer de primera mà l’incipient turisme, i que és més que probable que tastés els porros i que s’emborratxés quan calia.   En fi, que segurament a aquell home ningú no li ha d’explicar res, que estic convençuda que ha viscut totes les experiències que cal viure, també les sexuals, sobretot les sexuals –no era un senyor a punt d’entrar en una residència, era un home que es casava!-, i que el número de l’estriper no el devia espantar gens, ni potser fer gaires pessigolles. Potser a ell, vés a saber, li anava el sexe molt més dur. Jo enviaria aquests joves locutors d’estiu a viure una mica i que tornessin quan sabessin quatre coses importants de la vida.

 

dimecres, 24

Enterrament d’en Narcís-Jordi Aragó. Amb la meva mare anem a sant Feliu molt d’hora per poder seure; de seguida l’església és plena i molta gent s’ha de quedar dreta. A les primeres files hi ha guardat lloc per als regidors de l’ajuntament, i em pregunto si cal, aquest privilegi, si no és d’una altra època, i si els regidors que volen anar a l’església no poden anar-hi aviat, com tothom, per agafar lloc i asseure’s entre el fidels.

Al recordatori la família hi ha posat un fragment dels Quatre quartets d’Elliot, uns versos trasbalsadors que parlen “de les coses que ens expliquen els morts, en una llengua parlada amb foc, més enllà del llenguatge dels vius”. Els nostres morts, que l’Espriu i Raimon diuen “que riuen d’estar sempre junts”. Els morts que ens il·luminen i ens responen amb claredat les grans preguntes de la vida.

 

divendres, 26

S’acaben de saber els llocs on seuran els diputats al Congrés. Aquí sí –no pas a l’enterrament- que has de seure per força on et diuen. Alguns dels que seuen massa amunt estan molt disgustats i es queixen. No n’hi ha per tant: si es vol treballar, es treballa igual des de la primera fila que des de l’última. Això sí: no et veuen tant. Quan vaig ser diputada al Parlament, els dies del tripartit,  m’asseia cap a la quarta fila. Un dia vaig mirar a dreta i esquerra, em vaig girar, vaig contemplar  tots els escons, on seien persones de tots els partits, i vaig pensar que m’hauria agradat treballar amb molta d’aquella gent que eren d’altres formacions. S’hauria d’agafar, vaig pensar, “lo mejor de cada casa”,  com cantava en Serrat a Las malas compañías (cuidate mucho, Juanito, de las malas compañías, li deia la seva mare….)

No cal dir que això és una quimera. Tret d’honroses excepcions, s’ensorrarà el món i els partits polítics seguiran movent les fitxes segons la seva filosofia, que resa així: agafo els meus perquè són meus, encara que siguin mediocres; rebutjo els altres, encara que siguin brillants, perquè són els altres. Acabo de llegir un petit conte d’Anthony de Mello, que m’ha agradat molt, que parla d’aquest sectarisme i tancament, traslladat a la pregària. Diu:

“El predicador va mostrar-se aquell dia més eloqüent que mai, i tots els assistents, tots, van deixar caure les llàgrimes. Per a ser exactes, no tots, perquè en el primer banc hi seia un senyor amb la mirada fixa en un punt davant seu, completament insensible al sermó.

Acabat el servei, algú li va dir:

-Vós heu escoltat el sermó, oi?

-És clar -li respongué l’interpel·lat-. No sóc pas sord.

-I què us ha semblat?

-Era tan emocionant que em venien ganes de plorar.

-I doncs, per què no heu plorat, si em permeteu la pregunta?

-Perquè jo no sóc d’aquesta parròquia.”

 

 

 

 

Del 15 al 21 d’agost

Del 15 al 21 d’agost

dimarts, 16

El digital de cultura Núvol em recorda que avui fa anys que va néixer Charles Bukowski. Jo li tinc una flaca, a Bukowski, perquè és groller i és autèntic i no vol agradar i    l’entusiasmen els gats.

Però Bukowski també m’interessa perquè era pobre, i només volia una cosa: escriure. Em van demanar de fer una conferència per als 50 anys dels Premi Recull de Blanes i la vaig titular “Escriure, una crisi permanent”, i hi parlava d’això, de la crisi d’idees que pateixen un dia o un altre tots els creadors –el costat més fosc de la creació- i alhora de la crisi econòmica -que a vegades té nom de pobresa o de fam- a què han hagut de fer front molts escriptors al llarg de la seva vida, i de la sensació compartida que sempre comences i que no tens mai cap garantia d’haver après res. Bukowski, que va escriure el seu primer relat als vint-i-quatre anys i no va publicar res fins als cinquanta –de fet va treballar a la construcció fins a aquesta edat-, deia: “Cada nova línia és un començament i no té res a veure amb les línies anteriors. Tots comencen de zero cada dia. I, evidentment, escriure no  té res de sagrat. El mon pot viure molt millor sense escriptura que sense canonades. I en alguns llocs del món hi ha poc de totes dues coses. Jo prefereixo viure sense canonades, però no en feu cas, jo estic malalt”.

  

dimecres, 17 

Dec una visita a en Domènec Fita i aquesta tarda enfilo cap a Montjuic. Generós, m’obsequia amb dos llibres, una conversa estimulant i el privilegi d’entrar al seu taller. Em parla molt de la feina que tenen els artistes per treure’s de sobre allò après. El treball, el sofriment que comporta des-aprendre, canviar, aventurar-se a provar camins incerts, trencar –els pintors sobretot- amb l’academicisme, amb la norma, amb allò establert que t’ofega i et dona seguretat a la vegada. Diu: “es tracta de buscar, trobar, deixar-se conduir, servir a l’atzar, viure una aventura que comporta donar-se, servir tot el que es pugui oferir”. I tot això sense xarxa, perquè l’art sempre és un salt al buit, mortal a vegades.  Em parla molt de l’atzar –en la literatura l’atzar té també un gran pes- que li obre noves portes, nous materials, noves tècniques. Em parla dels dons que ens són donats, de què haurem de donar compte. Si li hagués de fer una biografia, la titularia: Fita, la recerca infinita.

dijous, 18

Avui fa exactament vuit anys que van començar les obres del TAV. La metàfora de la ferida ha donat per a molt, i és realment una bona imatge, aquell esvoranc de ciment on abans hi havia vida, un esvoranc que supura la indignació dels uns i la indignitat dels altres. Les cicatrius que deixen aquestes ferides tan fondes es noten sempre –per cremes i olis que t’hi posis-: el parc no tornarà a ser el mateix i la confiança dels gironins en les institucions, tampoc.

La premsa ha respòs, hem penjat 2920 llaços negres a la tanca perimetral i aquells crespons petits –no crespells, com en deien alguns- feien un efecte colpidor. Hi hem estat estona sobretot perquè, tot i que érem força, n’hi havia  molts no han acabat d’entendre que allò no era per mirar –o perquè veiessin que hi eres-   sinó per construir-ho entre tots. M’ha alegrat, però, que a l’acte hi hagués gent de tots els barris; això és un bon senyal: finalment anem entenent que una ciutat no és una calaixera -cadascú el seu calaix, allò que no passa al meu barri no m’afecta-; al contrari, una ciutat només té sentit si es mira sencera.

 

divendres, 19

Avui fa vuitanta anys que van assassinar García Lorca a Granada.   Lorca, de qui ara he sabut que va escriure en un tovalló “Visca Catalunya lliure”; Lorca, a qui he estimat en el seu dolor profund i esquinçat quan l’he sentit en la veu d’Amancio Prada

La noche no quiere venir
para que tú no vengas
ni yo pueda ir.

Pero yo iré
aunque un sol de alacranes me coma la sien.
Pero tú vendrás
con la lengua quemada por la lluvia de sal.

(…) 

Gacela del amor desesperado, dins Diván del Tamarit (1936)

Els gossos del franquisme, dents esmolades, despietats, van assassinar tantes coses.

 

dissabte, 20

D’aquests Jocs Olímpics que s’acaben em quedo amb la imatge de les dues atletes –una de Nova Zelanda i l’altra d’Estats Units- rivals a la pista. La nord-americana cau i fa caure la neozelandesa. La primera decideix de no continuar la cursa i ajudar l’altra, quedar-se al seu costat, no abandonar-la, tot i saber que quedar-se vol dir perdre. Aquest gran gest magnífic i emocionant, que haurien de veure tots els infants del món, cada dia, com un mantra,   pot tenir un correlat en la política? Per exemple: si un diputat o un regidor o un senador està fent un tractament de quimioteràpia i no pot votar una llei, una moció important, algú del partit contrari s’abstindrà de votar per no aprofitar-se de la malaltia de l’adversari?

No, no ho farà.

Ai, la petita i mesquina política!

 

 

Del 9 al 14 d’agost

Del 9 al 14 d’agost

dimarts, 9

Diluvia. Una pluja d’agost envalentida cau amb tanta força que l’aigua entra sense demanar permís als locals de planta baixa; a la botiga del costat de casa no tenen prou mans ni escombres ni pals de fregar per aturar-la. Tenim les nétes a casa i s’imposa que canviem de plans: impossible de sortir, ara per ara. Paciència, doncs. Penso en aquella pregària que demana valentia per canviar les coses que pots canviar, serenitat per acceptar les que no pots canviar, i saviesa per distingir les unes de les altres. L’envelliment, per exemple. Com que si no et fas gran és que t’has mort, envellir no està tan malament. Però hi ha moltes persones que envelleixen molt a pesar seu, quasi amb rancúnia, sense cap gràcia. Precisament a La importancia de vivir, Lin Yutang dedica un capítol a l’art d’envellir graciosament. No parlo del cos. Un cos vell però ben tractat –amb permís de madame salut- pot tenir la seva glòria. Parlo de les maneres diferents d’estar-se al món que té la gent gran. N’hi ha que fan balanç i estan contents d’haver viscut i satisfets de viure encara, d’haver estimat i d’estimar, i d’haver-se equivocat tantes vegades, i tenen converses plaents, i somnien i tenen desitjos. D’altres, en canvi, s’allunyen de la vida i es van fent petits, viuen en un present petit, tenen converses petites i s’enfaden perquè el món gira…

La solució és aprendre. Sempre, aprendre. Fora la mandra. Escoltar, llegir, esmolar la curiositat, estimular el cervell. La iniciativa de la UdG Sèniors 50 és molt bona: ofereix als majors de 50 anys la possibilitat d’estudiar a la universitat assignatures soltes o tota una carrera. Una senectut intel·lectualment activa! Neurones madures al poder! El problema: el preu dels crèdits i taxes. Moltes persones jubilades, amb pensions ridícules, no s’ho poden permetre. Aquí seguim estancats.

dimecres, 10

Algú em pot explicar per què els concerts de les festes majors comencen a les dotze de la nit? Els teloners a les dotze; els plats forts no toquen fins la una. Quin sentit té? A la nova república també serà així? La iniciativa per a la Reforma Horària no parla dels concerts? Mohedano, sisplau, fes-hi alguna cosa: els pares dels adolescents t’estarem agraïts per sempre més. Per cert, ara que hi penso, l’ajuntament de Girona va aprovar per unanimitat, quan en Carles Puigdemont encara era alcalde, una moció a proposta d’ERC-MES que demanava fer a la ciutat un dia d’horaris europeus, per anar-nos entrenant tots als nous horaris. De moment no en sabem res. Haurem de preguntar, no sigui que se n’hagin descuidat.

divendres, 12

Avui és el dia mundial de l’elefant. Es veu que hi ha dies per a tot. M’ha fet gràcia perquè avui precisament he acabat un llibre de Murakami que es titula L’elefant desapareix, que m’ha deixat una profunda malenconia. Què llegiré, ara? Quan portava el Club de lectura de la Biblioteca de Taialà, a l’estiu, com que teníem més temps, llegíem un clàssic. Ja ens enteníem: volíem dir un clàssic gruixut, com ara Crim i càstig, La muntanya màgica o Moby Dick. Era una obligació estimulant. (Ara per ara, els clubs de lectura segueixen essent, a parer meu, els espais més democràtics on aprendre: hi cap tothom, de totes les edats, estudis i interessos). Vam aprendre totes molt (dic totes perquè, tret del bibliotecari, que també seguia les sessions, totes les lectores eren dones amb una gran curiositat i una ment molt oberta: dones molt sàvies). Potser rellegiré Grans esperances; un Dickens mai fa mal. Però no compartiré la lectura amb ningú, no llegiré pensant en el que comentarem després totes juntes. Escric això i m’adono que ho trobo a faltar molt.

dissabte, 13

Ja estem apuntats per la Diada: Salt, tram 21.

A aquests alçades de la pel·lícula, amb tants 11 de setembre a les espatlles, estic absolutament tranquil·la i convençuda que la Diada serà un èxit, que altre cop sortirem massivament a manifestar-nos i que enguany també el món ens mirarà i pensarà que estem carregats de raó. Les organitzacions han estat impecables: cada any més, cada any millor, cada any més agosarades. Hem fet coses excepcionals perquè el moment –un moment que fa sis anys que dura- és excepcional. Que aquests any la diada es faci simultàniament a cinc localitats, i que a cada localitat hi vagi associat un lema que ha de ser un dels pilars fundadors de la república, és engrescador. El lema de Salt és impecable: “Salt és la república de la solidaritat i la diversitat. El país de tots, de la justícia social, del respecte a la immigració, de la convivència, de la protecció dels refugiats”. Aquesta declaració m’emociona i m’enorgulleix, però sé que hi ha gent a qui no li agrada que la manifestació no es faci a Girona, que pensen que s’ha de fer a la capital, que és més gran i més important i més catalana (sic). Sé que hi ha gent que no li agrada gens que es faci a Salt perquè pensen que hi ha pocs independentistes i massa immigrants. I és al revés: precisament té sentit fer-la allà perquè la nova república no la farem pas només els catalans amb pedigrí sinó tots els catalans, els que porten les quatre barres a l’origen de l’arbre genealògic i els catalans nous de trinca que acaben d’arribar: o juguem tots o estripem les cartes. De fet crec que el nostre taló d’Aquil·les és precisament que no hi som tots perquè no hem sabut sortir prou de la nostra zona de confort per anar a convèncer dels beneficis de la independència els qui se’n poden sentir més allunyats. I a més, el poble de Salt i l’equip de govern municipal es mereixen amb escreix aquest protagonisme. No ho tenen fàcil, i ho estan fent molt bé.

De l’1 al 7 d’agost

De l’1 al 7 d’agost

dimecres, 3

Fins a quarts d’onze al pati s’hi està molt bé; després comença la calor i no s’està bé enlloc. Però aquesta primera hora fresca cada matí és un espai íntim, realment de vacances, ideal per llegir, fer un parell de cafès, escriure sense presses la llista dels encàrrecs que s’han de fer durant el dia, amb la tranquil·litat que, com que estàs de vacances, si no els fas tampoc no passa res.

I tot de cop, uns crits han esparracat amb violència l’aire quiet i la llum tèbia. És difícil de saber d’on venien, perquè el pati és envoltat d’altres patis i dels darreres i els laterals de diversos edificis. Eren els crits d’una dona, això segur. No deia cap paraula, no gemegava ni plorava: xisclava amb uns xiscles espantosos. Els gats, que en aquell moment es menjaven les fulles més tendres dels testos, han fugit esparverats. Nosaltres ens hem mirat, hem aixecat els ulls amunt i ens hem començat a moure d’un costat a l’altre esgarrifats, com autòmats que no saben on anar.

Hem trucat la policia amb els dits que ens tremolaven. Hi ha una dona que xiscla com si l’estiguessin matant; no tardin, els hem suplicat. Just al cap d’un moment la dona ha callat de cop i s’ha fet un silenci espès: era com si en l’aire haguessin quedat suspesos bocins de la seva veu ronca. Hem entrat a casa. El cor ens anava molt de pressa, i ja feia calor.

dissabte, 6

Avui és el dia de l’Escape In the Park. Sota aquest nom, bàsicament, hi ha dotze hores seguides de música techno. Electrònica, diu la informació, que parla de cinc artistes. Diu el següent: “En temps en els que la convivència amb l’entorn és sovint relegada a un segon terme per la quotidianitat urbana (….) proposem una jornada fortament marcada per l’escapisme (sic), cedint protagonisme a un entorn natural integrat en la urbanitat i convidant l’assistent a una escapada (tornem-hi!) marcada per la interacció entre les arts avançades i la natura”. Ja poden dir missa: són dotze hores de música techno al parc la devesa. 

Només tres cosetes de res:
La primera (res, una petitesa): la devesa és un espai públic, de la ciutat, de tots els ciutadans, i aquesta activitat que s’hi farà és una activitat privada, gens popular, i gestionada per la iniciativa privada, amb ajudes públiques. D’això se’n diu privatitzar l’espai públic i és una cosa amb què la gent d’esquerres no hi estem gens d’acord. Compte amb les ciutats que tanquen alguns dels seus espais –físics o simbòlics- a algunes persones. Compte amb els governants que s’obliden que allò públic és de tots, que l’espai públic ha de ser sempre comú.

La segona (res, una tonteria): resulta que estem parlant aquests dies del Pla Especial de la Devesa, un pla que ha d’obrir el parc a la ciutadania perquè se’l faci seu, l’utilitzi i l’estimi, i que ha de posar en valor els seus recursos naturals. I en aquest Pla hi ha el consens de fer-hi poques coses (fins i tot s’ha posat a sobre la taula de treure el mercat i les atraccions de Fires més grans). Jo no crec, per tant, que la idea del Pla Integral lligui de cap manera amb l’Escape d’avui. Comencem bé!

I la tercera (res, una nimietat): els veïns. Des que es va saber que avui el parc seria un lloc perquè, com diuen els organitzadors, els artistes locals i la música d’avantguarda es maridessin amb la naturalesa, els veïns han mostrat una gran preocupació pels decibels que, de totes totes, hauran de suportar. No els han fet cas. Ah, sí, em sembla que els han donat uns fulls de queixes que han d’omplir si no poden agafar el son.

diumenge, 7

A l’estiu faig solitaris. El dia 1 d’agost trec la baralla del calaix –és de propaganda de Farias- i la hi torno a guardar el 15 o el 31, quan acabo les vacances. En tot l’any no en faig cap més. Solitari = vacances. M’avorreixo molt, fent solitaris. Si no em surten, m’avorreixo. Si em surten, encara m’avorreixo més. No m’he fet mai trampes: sóc molt estricte amb mi mateixa i a més ho trobaria infantil. Quan acabo una partida, he de barrejar molt bé les cartes perquè surtin sense la cadència de la partida que acabo de fer. A vegades faig una partida i prou. A vegades tres de seguides. M’avorreixo igual. Estic pensant a deixar-ho. He de ser forta.

Del 25 al 31 de juliol

Del 25 al 31 de juliol

divendres, 29

Vaig escriure Una mare com tu  –una novel·la curta o un conte llarg, un gènere que jo estimo molt però que al nostre país no té gaire acceptació; a França, en canvi, sí, i en diuen novelle, en contraposició al roman, la novel·la llarga, ja fa anys, per una col·lecció de l’editorial Columna que es titulava “Els set pecats capitals”. El tema de Una mare com tu és l’enveja, i la protagonista és l’Àngels Martí, una doctora especialitzada en nadons prematurs que gaudeix del respecte i l’estima dels col·legues, pacients i amics, i per qui la seva filla sent una enveja malaltissa i destructora.

He recordat el llibre, escrit fa quasi quinze anys, perquè avui he estat amb els companys d’ERC al servei d’urgències pediàtriques i de neonatologia de l’Hospital Trueta. Volíem veure amb els nostres ulls com estaven les instal·lacions, com treballava el personal i sentir de primera mà les seves denúncies i reivindicacions.

I bé, ja ho he vist.

I sí, la situació és terrible. Per al Trueta el temps no ha estat aquest gran constructor de què parla Yourcenar, al contrari: ha estat immisericorde i els 50 anys de vida, la falta d’inversió –degut en part a l’expectativa d’un nou hospital-  cauen des de fa anys amb tot el seu pes a sobre l’edifici i especialment en aquesta unitat. Dir com diuen els professionals que hi treballen –infermeres, auxiliars, metges- que la unitat és obsoleta és quedar-se molt curt. Dir com diuen que els espais són insuficients és ser molt generós amb les paraules. Dir que el personal és insuficient és ser molt amable. De fet potser l’únic error que se li pot retreure al personal és que han tingut massa paciència i s’han queixat massa poc.

A la UCI pediàtrica hi ha infants molt greus.

A la Unitat Neonatal hi ha nadons molt greus.

Les incubadores, tapades amb roba de colors, intenten reproduir l’ambient de foscor i de silenci amb què viuen  aquests nens a dintre l’úter. Això és vital perquè se salvin i d’això en depèn que l’estada a la UCI sigui més o menys curta. Però com es pot estar en silenci i quina foscor pot haver-hi si les infermeres –portades al límit de l’esforç i l’estrès- han de treballar a la mateixa sala, sonen els telèfons, sonen els monitors i no hi ha un sistema de llums adequada? Unes infermeres que tenen al seu càrrec més nens del que els protocols demanen -una infermera per cada dos neonats-. Pocs braços. Molts nens.

Tot és deplorable: la pintura, els marcs de les portes escrostonats, les parets de rajols blancs de l’any de la picor, els fluorescents del sostre… Hi ha algun adhesiu infantil posat amb bona intenció per alegrar l’espai… Tot és deplorable menys el tracte, l’atenció, l’esforç ingent. El personal no sap què és el cansament. Sempre es pot fer més. Sempre es fa més.

Al nen més greu se’l posa a la incubadora més moderna i se li posa el respirador més eficient –perquè no n’hi ha per tots, perquè hi ha material que ja té deu anys-, i al que està una mica més bé se’l posa a la incubadora no tan moderna. I així es va fent la roda, un treball exhaust i primari.

Aquesta falta d’inversió, aquests equips tan justos, tan poc punters, posen en perill la vida dels nens? Jo diria que sí. Se’ls exposa a riscos innecessaris, i estressen el personal i inevitablement li fan cometre més errors.

Imaginem-nos –déunohovoldrà- que una família amb dos fills, un de tretze anys i un de setze, tenen un accident greu. Ingressen al Trueta d’urgències. I –oh, sorpresa!- al gran el posen a la UCI de grans. Una meravella. Moderna, puntera (un hotel de cinc estrelles, em deia una persona que hi ha tingut un familiar), I al nen petit me’l posen en una UCI vella, petita i infradotada.  Quin sentit té? Com s’explica?

A la UCI pediàtrica hi ha infants molt greus.

Si un infant agonitza se’l separa del del costat amb un prim biombo. No hi poden fer res més. No hi ha més espai. Està calculat els metres que necessita cada llit, cada incubadora, cada pare i mare que han de tenir el fill a coll per acaronar-lo i fer-li petons i fer-li venir més ganes de viure. A cop d’ull es pot dir que l’espai de què disposa la unitat és només un 33% del que demanen els estàndards. Tot petit. Tot estret.

El passadís per on passen les mares –unes mares per a les quals el fet de portar un fill al món no ha estat una festa sinó un drama que no saben com s’acabarà- per on passen, dic, per treure’s la llet, és fosc, ple de trastos vells entaforats: és un miracle que, arribades a la sala, tinguin ànims i llet per al seu fill.

He anat sovint a veure altres col·lectius de treballadors que tenen problemes. Sovint estan carregats de raó, però la diferència entre aquells col·lectius i els del la UCI pediàtrica i de prematurs és que mentre aquells sempre lluiten –legítimament- pels seus drets, pels seus sous, pels seus horaris, aquests lluiten pels seus petits malalts. No es queixen de les seves condicions: demanen poder fer millor la seva feina. Poder cuidar més bé els nens. Poder oferir als pares –que pateixen, que ploren, que tenen  por i esperança a parts iguals- uns espais d’intimitat. Veure que no demanen res per a ells m’ha emocionat. Sobretot contemplant el llit on descansen quan tenen guàrdia –us asseguro que en comparació, la cel·la d’una presó és un espai envejable- o quan he sabut que només hi ha un lavabo –un- per a tot el personal, o que no tenen dutxa.

La UCI Pediàtrica i la Unitat Neonatal del l’hospital Trueta ha estat, incomprensiblement, l’última, i el seu personal, l’últim dels últims. És injust i incomprensible. Aquí hi ha uns nens que lluiten per viure, uns pares que pateixen i uns admirables professionals de primer nivell que donen tot el que poden donar i més.

Estaria bé –polítics, administració de l’hospital, tota la societat- que se’ls escoltés. Ells saben el que necessiten. Estaria bé que se’ls contestés. Estaria bé que no els deixéssim sols.

 

 

 

 

Del 18 al 24 de juliol

Del 18 al 24 de juliol

dilluns, 18

Reunió d’urgència amb els veïns de Sant Narcís per parlar de l’enderrocament del finger. El teatre del centre cívic –un magnífic equipament- és ple de veïns que n’estan fins al cap de munt, de tot plegat. Veïns que ja han aguantat i sofert prou, i que senten un cansament mortal; estan irats, impotents, cremats, i senten una més que fonamentada desconfiança.

L’alcaldessa fa una explicació tècnica –espessa- que no resol ni de bon tros els dubtes que té la gent. En tots aquests anys s’ha donat molt poca informació. És cert que Adif s’ha mostrat prepotent i superba –què és per Adif Girona, sinó una petita ciutat de províncies?-, i no ha complert els compromisos, però l’ajuntament tampoc no ho ha fet bé, ha gestionat amb negligència i no ha entonat mai cap mea culpa. És incomprensible, per exemple, que l’equip de govern no hagi aconseguit una còpia del projecte de reposició del parc central. És incomprensible que massa vegades l’ajuntament hagi anunciat: “Adif farà, Adif s’ha compromès, Adif pagarà…” I res no ha resultat cert, res no estava lligat, ni signat. Acords verbals, testimonis desconeguts, correus que no ens ensenyen… Esperem. Com diu la novel·la del periodista Xavier Bosch, tard o d’hora Se sabrà tot. Ara bé, en un altre país la persona que ha portat les negociacions hauria dimitit. Però aquí no plega mai ningú.

Al mig de les explicacions, l’alcaldessa ens diu que no pot ensenyar el document del requeriment perquè “s’han de corregir les faltes” (sic). Ningú no diu res i s’accepta per unanimitat que fer faltes d’ortografia és normal.
….

Tot això del finger i la llosa ha provocat mal ambient a l’ajuntament. L’alcaldessa ha declarat al diari que el nostre grup “no té posicionament sobre el tema”. Lleig, dir això, perquè el cert és que ja l’hem fet públic: estem al costat dels veïns i del govern per defensar els interessos de la ciutat. Si cal pagar l’enderrocament del finger, doncs que es pagui. Si cal fer accions reivindicatives, endavant. Ara: volem molta més informació de la que se’ns dóna. Per exemple: caldrà firmar un aval? Quant costarà exactament l’enderroc? Què es deixarà de fer a la ciutat per poder-lo pagar? Ja no estem per signar cap xec en blanc.

Torno al mal ambient de què parlava: l’equip de govern es mostra impacient, exigent i un punt crispat amb l’oposició, cosa que em sorprèn, perquè algú que vol liderar no es pot permetre aquesta punta d’impaciència, quasi de mal humor. Un líder s’ha de mostrar segur, ha de ser comprensiu i magnànim, contundent en el discurs i exquisit en les formes. Infinitament amable. L’amabilitat no té preu. Asseguren que la qualitat que les persones valorem més en les nostres parelles és l’amabilitat. No pas la seducció, ni la fidelitat, ni la confiança. La simple, imprescindible i extraordinària amabilitat.

dimarts, 19

Aeroport. Una multitud recolzada a la barana, al davant de les portes corredores, esperant. Empentes subtils, perquè tothom vol estar a primera fila per veure de seguida els qui arriben. Mil idiomes, mil vestits, mil colors, mil mòbils. Mitja hora de retard. Paciència. Les portes s’obren contínuament i en surten viatgers solitaris apressats, o grupets de turistes distesos carregats amb maletes. De tant en tant, crits d’alegria, abraçades estretes i llargues i mirades d’empatia als qui encara esperem. Mitja hora més. Una mica de mareig de tanta gent i tanta calor. Ja no pot tardar.

S’escolen uns minuts amb la porta tancada. Sospiro de neguit. I si no ve? Però de cop la porta s’obre i des del fons arriben les veus alegres d’un grup de joves. Al mig, una mà s’alça i saluda. És com una claror. Ja ha arribat.

dimecres, 20

Amb la meva filla gran fem un volt per mirar rebaixes. En moltes botigues ja conviuen la roba d’estiu, amb grans descomptes, amb la de la nova temporada. A fora, 38º: no ve gens de gust d’emprovar-te un jersei de llana. Ens fan córrer. Sempre endavant: 20 de juliol, abrics a les botigues; 20 de febrer, pantalons curts. Com si el temps no passés prou de pressa. Com si el present no fos estimable i n’haguéssim de fugir de pressa buscant en l’endemà un confort que tampoc no tindrem.

dijous, 21

Presenten el nou pla de govern de la ciutat, fruit del pacte CDC i PSC. Una presentació sense gaire empenta, poc engrescadora. Més que un pla de govern, és un programa electoral de tres-cents trenta-tres punts que no se sustenten en cap mena de filosofia, de projecte o d’idea marc de ciutat. En un programa electoral un es pot permetre el luxe de tirar una mica pel dret, de posar-hi molts desitjos i fer una mica de demagògia. En un Pla de Govern, no. Si governes, governes. Això no anirà bé. Ai, aquestes frases que comencen amb “impulsarem, promourem, potenciarem, crearem, redactarem…” Ai, aquests futurs indefinits… Què vol dir: “impulsarem accions de promoció de l’ocupació a fi i efecte de diversificar projectes i donar solucions a persones i col·lectius en situació d’atur (203)”?

Chi lo sa!

divendres, 22

He tornat a Portbou per fer el pregó de la Festa.

Un Pregó a peu de carrer o al balcó ha de ser, abans de res, curt, perquè la gent que tens els davant té un interès molt relatiu a saber què els dius. Només ha de convidar a fer festa i a passar-ho bé.

No he parlat, expressament, de Walter Benjamin, perquè el projecte és encara una utopia. Els he parlat de coses molt més certes: de l’alegria i de la gent, que són els dos elements indispensables per festejar, per fer festa. Sense alegria no hi ha festa i un tot sol no pot celebrar res –amb qui brindes, a qui abraces? I he llegit un fragment del poema de Mario Benedetti “Defender la alegría”, que diu, per exemple, que hem de defensar l’alegria contra la rutina, la misèria i els miserables, contra les absències i la malenconia, defensar-la de déu, de l’hivern, de l’atzar… i també de l’alegria.

Tornar sempre està bé!

 

del 10 al 17 de juliol

del 10 al 17 de juliol

diumenge, 10

Llegeixo La voluntat de comprendre, el recull d’articles de  Xavier Antich. Un títol magnífic. A l’Antich l’han fet fora de la Vanguardia, on escrivia des de feia vint anys unes columnes que il·luminaven les consciències. L’han vetat per escriure que “Un estat que manté aquest home (Jorge Fernández Díaz) com a ministre de l’Interior mereix el més absolut dels menyspreus’ .

També va passar amb l’escriptor Sànchez Pinyol. I és que la Vanguardia és un diari que no accepta escrits que molestin l’amo.

 

dilluns, 11

Avui la meva filla petita fa setze anys. Com que no hi és, ens hem hagut de conformar amb uns quants WhattsApps; ho celebrarem quan torni. (A casa som de celebrar-ho tot: tots els sants, tots els aniversaris, el dia que vam venir a viure en aquesta casa, les bones notes dels nens, una feina, encara que sigui petita, els bons resultats electorals, una analítica que millora…)

Però al costat de la llum que fan els fills, la resta no té color. Ets feliç si els teus fills ho són; estàs trist si passen pena. Per això els fills tenen el gran poder de fer-te fort i vulnerable alhora.  Et donen molta alegria, moltes ganes de viure, una energia extraordinària, joventut.  Però són el nostre taló d’Aquil·les, la nostra debilitat, allò que ens fa fràgils i que ens pot trencar per dins i fer-nos mil bocins el cor.  Quan la vida d’un fill és bona, tot va bé. Quan un fill està malalt, o fracassa, o no hi pots tenir una relació fluida, el cel es torna infern, i el dolor és insuportable.

 

dimarts, 12

Ahir, Ple.

1.- I a cada Ple, cada vegada més, la supèrbia dels convergents exposada sense pudor. Superbs, arrogants, orgullosos, autosuficients i immisericordes amb l’oposició des que han pactat amb els socialistes. Però –ai las!- torres més altes han caigut. Per això, a Roma, quan els herois venien de la guerra, vencedors, desfilaven sempre amb un esclau al seu costat que els aguantava la corona de llorer i els anava repetint en veu baixa: “recorda que ets mortal”. Doncs farien bé d’anar-se repetint els convergents, com una lletania, una frase com ara: “recorda que pots perdre”. O, més afinada: “recorda que ja estàs perdent”.

2.-  Em vaig queixar al Ple del llenguatge que sovint fa servir l’administració municipal, arran del Decret del PECT, el Projecte d’Especialització i Competitivitat Territorial que havíem de votar. Vaig dir que hi havia d’haver per força una altra manera d’escriure un decret i que, tot i que el llenguatge administratiu ha de ser tècnic, rigorós i específic, no ha de ser ni opac, ni  críptic, ni incomprensiu. Vaig dir que quan parlem de transparència també parlem d’això, del fet que un escrit no pot crear indefensió en el ciutadà, i que una persona amb una cultura normal ha de ser capaç d’entendre què li està dient i què li està demanant l’administració. Penso que una de les coses que hem de fer al nou país és fer un nou llenguatge per a totes les administracions que sigui àgil i modern i que s’allunyi del castellà, que sempre ha estat molt més antic, barroc i amb unes fórmules lingüístiques que al segle XXI fan riure.

L’equip de govern no ho va entendre. Els va molestar que digués que la ciutadania queda indefensa davant d’alguns escrits incomprensibles. Jo no sé si els ciutadans se senten sempre prou defensats per l’ajuntament. Si fos així no caldria la figura del defensor de la ciutadania. El que sí que sé és que els regidors de l’oposició som també ciutadans i sí que estem totalment indefensos quan, per exemple, ens assabentem a última hora d’un tema de tanta importància com és el que es vol fer al Modern, sense cap avís ni reunió prèvia, llegint precisament aquest expedient espès de ratificació del decret sobre el PECT.

3.- Un ha de poder votar sempre segons les seves idees; no cal dir que aquesta és la grandesa del vot. El vot és personal, no et poden obligar mai a votar en contra de la teva consciència, i no m’agrada la disciplina de vot dels partits. Però tampoc no m’agrada aquesta solució d’absentar-se de l’hemicicle quan no vols votar el mateix que el teu grup polític. El que s’ha de fer és votar sempre de cara allò que el cor et diu.

 

dimecres, 13

El meu regidor Pere Albertí, veient que l’ajuntament ha decidit  enderrocar el quiosc de la plaça Catalunya, va tenir una bona idea: l’estructura –que té molts anys, que està molt ben integrada amb l’entorn i que és un punt habitual de trobada de la gent- podria destinar-se a punt d’informació de les entitats sense ànims de lucre, perquè hi poguessin donar a conèixer les seves activitats i campanyes. Ens semblava que estaria bé que l’ajuntament oferís eines de suport i promoció d’aquestes iniciatives ciutadanes fetes per entitats que tenen molts pocs mitjans per difondre-les i que, a més, els donés la possibilitat d’autogestionar l’espai. L’equip de govern, però, ha decidir que el quiosc ha d’anar a terra per motius de mobilitat.

A veure: la plaça Catalunya de Girona és un nyap urbanístic, un pastitx, un entrebanc monumental, una tragèdia arquitectònica. L’única cosa bona que té és el bust de Prudenci Bertrana, tot i que passa massa desapercebut. La resta no té cap encant, i és incòmoda i antiquada. Aquella font de colors, tan kitsch, aquells parterres inútils… Tota ella ja és ara una cursa d’obstacles, no hi ha lloc per a la trobada, has de fer ziga-zagues, no saps per on passar i tot és estret i desafortunat. Què s’hi fa, a la plaça Catalunya, tret de les paradetes d’antiguitats i llibres de vell dels diumenges? Res. No s’hi fa res perquè no s’hi pot fer res. No cal dir que anys a venir caldrà replantejar-la i girar-la com un mitjó.

Doncs posats a fer, mentrestant, dins d’aquest desastre, per què no donar un petit espai, una mica d’oxigen, a la ciutadania imaginativa i generosa?

 

dissabte, 16

Llegeixo l’article d’en Manel Cuyàs, un elogi dels botiguers de raça que et venen el producte embolicat amb uns consells i una saviesa que no tenen preu. Jo recordaré tota la vida un dia que vaig anar a Can Coll molt amoïnada perquè la cafetera de casa no feia el cafè bo, i disposada a comprar-ne’n una altra, la més cara si hagués calgut, perquè sense cafè sóc dona morta. La dona de la botiga no me’n va vendre cap. Em va dir que comprés el cafè en gra i el molgués jo, però que no el molgués gaire fi. Que l‘aigua calenta, quan puja, necessita una estona per passar entre el cafè i amarar-se’n, i que si és molt fi hi passa massa de pressa i el cafè no surt bo.

Va ser oli en un llum. Li he estat sempre agraïda.