Del 14 al 18 de novembre

Del 14 al 18 de novembre

dilluns, 14

Em trobo un conegut al carrer Migdia. El saludo, s’atura, i em pregunta com va la política.
-Molt bé –li dic-. Treballant molt.

Em mira de reüll, sorneguer, i m’etziba:
-Vols dir, que treballeu molt?

Voldria saber d’on ve, d’on surt, aquesta frase tòpica, desconfiada, múrria, desagradable, i li pregunto:
-Per què et sembla que no treballem?

Somriu. No diu res. No té cap argument. No té ni idea del que fem  ni jo ni els meus companys regidors,  de les hores que hi dediquem, de la voluntat que hi posem.  No en té ni idea ni ho vol saber tampoc. Tothom s’hi atreveix. És gratuït, ofendre. Em pregunto què passaria si jo en lloc de regidora fos metgessa. Algú s’imagina una conversa com aquesta:

-Què tal, a l’hospital?
-Molt bé. Treballant molt.
-Vols dir que treballeu molt, a l’hospital?

Alguns polítics s’ho han guanyat a pols, de molt de temps enrere, però paguem justos per pecadors. Mals temps per als que tenim vocació de servei públic.

 

dijous, 17

Penso en la Rosa, la dona de Reus que s’ha mort de pobresa, i em pregunto si ara mateix, a la porta de davant del replà de casa meva, hi visqués una Rosa jo, la seva veïna, sabria que fa dos mesos que no té llum? Ho hauria de saber? Ho voldria saber?

 

divendres, 18

Inaugurem el Càntut, a Cassà de la Selva, un Festival de cançons i músiques dels avis. L’escrit de presentació ens recorda que en l’antiguitat el fet de cantar formava part inseparable de la vida diària de tothom. Ara ja no cantem tant, i així anem, perquè com menys cantem, més por tenim i més petit se’ns fa el cor. M’he divertit molt a la inauguració, perquè el músic i professor Francesc Tomàs, àlies El Panxito ens ha fet cantar. I hem cantat tots els assistents, sorpresos, de bon humor, a pleret, repetint la tornada:

Oh serena de la nit
fresques són las matinades
Quan la lluna ha dat son torn
A la punteta del auba
Oh serena de la nit…

A més he sabut que la lletra i la música de Les formiguetes, una cançó que cantàvem quan jo era molt petita, a les monges, a Portbou –les petites formiguetes, a l’estiu, quan el blat ja és segat…-, és del mestre Joan Llongueras, un músic i pedagog que va tenir sempre la voluntat de fer dels seus conciutadans, a través de la música, persones més civilitzades i cultes.

Jo cantava devotament les formiguetes, i no en sabia res.

 

 

Anuncis

Del 27 de setembre al 4 d’octubre

Del 27 de setembre al 4 d’octubre

dimarts, 27

Quan es va fer públic que seria candidata a les eleccions municipals del 2015 per ERC a Girona em vaig dedicar a anar a veure gent de diversos sectors -cultura, economia, mitjans de comunicació, sanitat, ensenyament, comerç…- amb qui parlàvem una estona, d’una manera distesa, de la ciutat, de la feina i del futur.

Una de les persones que em va rebre més amablement i més de pressa, sense conèixer-me, va ser en Joan Ortega, el director de la Clínica Bofill. Ara em penedeixo de no haver portat un dietari, on hauria pogut apuntar exactament el que ens vam dir. Parlo, doncs, de memòria, i la memòria em torna una conversa plaent i una persona extraordinàriament afable, amb la qual va ser molt fàcil d’estar-hi en comunió. Em va parlar de la Càtedra de Ciències i Humanitats Dr. Bofill i, com una cosa molt natural, em va posar al cas dels seus viatges com a cooperant, amb metges gironins, a la República Democràtica del Congo.

Que unes persones aprofitin les vacances per anar-se’n a l’Àfrica a fer formació als metges locals i a donar suport a un hospital i un orfenat, m’emociona. M’emociona i em fa enveja, perquè veig que la seva vida sí que té realment sentit (quin sentit té, la vida, si no és ajudar els altres?). El viatge d’aquest últim agost a Butembo va estar a punt d’acabar en una tragèdia perquè l’equip es va trobar al mig d’una revolta popular que enfrontava bantus i hutus. Des d’aquí tot això sembla molt lluny. He guardat el retall del diari que ho explica –una autèntica pel·lícula de por-, i els dies que la feina se’m fa feixuga i tinc la temptació de queixar-me i engegar-ho tot a rodar me’l torno a llegir i em passen tots els mals. Els metges que hi van saben perfectament els perills que corren i saben que, anant a salvar vides, s’hi juguen la vida, però diuen que no deixaran d’anar-hi perquè en els nou anys que fa que hi van “els nens han crescut i els metges han après a buscar solucions en una zona que fa més de vint anys que està en guerra”.

A la foto del diari somriuen tots, i al començament de la notícia hi ha els noms de tot l’equip. Surten petits. Sempre sortiran massa petits, però a ells ja els està bé que sigui així.

divendres, 30

Avui tanca definitivament el quiosc de la Gran Via. Com que estem de dol, a ERC-MES hem fet esqueles i les hem repartit durant el matí pels voltants del quiosc (El mort: l’accés a la cultura; els afligits: tota la ciutadania). Hi havia molts ciutadans que n’estaven al cas, alguns pocs que no, però tots se’n feien creus. En acabat hem anat a portar flors a l’altre quiosc, el de la plaça Catalunya, que també està tancat, que podria fer un bon servei a la ciutadania com a punt d’informació de les entitats però que és allà mig, dret, buit i mut, símbol d’una estranya manera d’entendre la cultura. Hi hem deixat mitja dotzena de gerberes taronges, esplèndides, que al cap de poc ja no hi eren: segurament algú les ha agafades per regalar a l’amor de la seva vida. Ben fet.

(Per cert, a la floristeria del carrer de santa Clara, on hem comprat les flors, ens han fet un petit descompte quan han sabut per a què eren: també els agraden els quioscos).

 

dissabte, 1

No m’agrada que hagin tret els accents diacrítics. Sóc una gran enamorada dels diacrítics. Vaig començar a fer classes de català –primer a Can Gibert del Pla, després a sant Narcís, després a la Casa de Cultura- ara fa trenta anys, i la dels diacrítics era una de les meves lliçons preferides, i dels alumnes també.

Bé: diacrítics fora. Què hi farem. Sento en una entrevista a la ràdio un lingüista que diu que hem d’obrir els marcs mentals i que deixar les 150 parelles de diacrítics en 14 no és empobrir la llengua sinó simplificar-la. Que és un benefici per a les noves generacions, que fer més fàcil l’ortografia és bo i que ja se sap que la llengua és un tema que abordem amb passió i que ens afecta personalment. I que, al capdavall, ja ens hi acostumarem. Però que jo sàpiga, l’Institut d’Estudis Catalans no ha demanat l’opinió dels escriptors, professors, correctors, traductors… és a dir, dels qui fem servir professionalment la llengua. No ha preguntat, ni sondejat, ni anticipat la decisió. Jo crec que hagués estat molt adequat, al davant d’aquest i d’altres canvis que proposen, de parlar-ne, discutir-ho, consultar-ho, escoltar la gent… Ai, aquestes decisions que vénen de dalt…

Del 20 al 27 de setembre

Del 20 al 27 de setembre

dimecres, 21

Sentit al carrer Migdia, aquesta tarda. Dues dones s’han trobat a l’alçada de la Salle, s’han aturat al mig de la vorera i s’han saludat alegrement fent-se petons.

-Vaig a canviar un llibre que m’han regalat –diu la que sembla més jove. I afegeix, enriolada-: Mira que en tinc pocs, de llibres! Doncs me n’han regalat un que ja tinc!

 

dijous, 22

Tardor, per fi. Premis Bertrana. El meu cor vol i dol. Hauria de ser per a mi una festa molt estimada, però no ho és tant, i la culpa no és de cap manera de Bertrana, ni de Palol, ni de Cerverí, els mestres, els quals mai no celebrem prou… La culpa és del format de la festa, que segueix donant més relleu als polítics que als escriptors. Fa temps que hi ha veus –també la meva- que clamen per fer possible uns Bertrana menys institucionals i més populars, amb la participació real del món de la cultura a la ciutat: biblioteques, llibreries, autors, clubs de lectura, escoles, batxillerats i  formació professional, UdG… i per fer una autèntica setmana dels Bertrana amb la complicitat dels comerços, la restauració, els centres cívics, les llars de jubilats… Però els Bertrana queden encara molt lluny de tot això.

D’avui m’ha agradat l’homenatge que s’ha fet a la Dolors Condom i en Narcís-Jordi Aragó. M’han agradat especialment, entre els guanyadors, l’Ernest Cauhé, guanyador del Premi Lletra a la millor iniciativa digital per un projecte transmèdia basat en l’obra poètica de l’admirada Joana Raspall (la seva àvia, precisament), i l’estimat Adrià Puntí, que ha guanyat el Cerverí de Cançó amb “La clau de girar el taller” (una peça magnífica). M’ha agradat moltíssim veure unes alumnes de l’Institut Montilivi, estudiants d’un cicle superior d’Assistència a la Direcció, que eren allà fent una classe pràctica d’organització d’esdeveniments. No cal dir que era la primera vegada que hi anaven: bravo pels professors que les acompanyaven!

Tot això és el que m’ha agradat, i també trobar gent simpàtica que feia temps que no veia. Per contra, com sempre, els discursos del polítics m’han semblat reiteratius. I no m’ha agradat sentir en aquell escenari parlar de la cultura com un motor econòmic. No era el lloc. Els guanyadors dels premis són escriptors mortals que viuen l’escriptura com una passió, una necessitat, una voluntat de transcendència o una companyia, no pas com un motor econòmic. Un premi de 2.400€ (el Miquel de Palol), per un poemari que potser ha ocupat quatre anys de la vida del poeta, què té de motor econòmic? I el sopar… Excel·lent, com sempre, però a parer meu innecessari.  Perquè es tracta de regalar un espai de trobada i de conversa entre tots els convidats per retrobar els amics i felicitar els guanyadors, oi? Doncs per fer això n’hi ha prou amb una copa de cava o un suc, i uns xips ben cruixents. Que al vestíbul hi hagi una taula per fer donatius per al banc dels aliments és paradoxal.

 

divendres, 23

Inauguració de les Jornades Girona novaCultura, de la Fundació Oncolliga. Com que tinc una reunió que no em puc saltar no em puc quedar a sentir tota la conferència de la doctora Victòria Camps, que es titula “Saber emmalaltir”. Em quedo, però, amb la definició que fa la ponent de consciència com “l’acceptació del que està passant”, i amb l’afirmació que la consciència sempre és solitària i silenciosa. I jo hi afegeixo: com que sempre estem tots tan envoltats de gent i de soroll, quin espai li donem, a la sovint tan temuda i incòmoda consciència?

 

dissabte, 24

Per celebrar el meu sant i el centenari del seu naixement, m’he regalat Els millors relats de Roald Dalh, un recull de tretze contes per a adults. Dalh és un autor que estimo moltíssim perquè m’ha donat moltes hores de lectures plaents amb els meus fills. Per anar bé t’han d’agradar molt els contes que expliques o llegeixes. Si no t’agraden –hi ha contes molt pesats, o que no tenen gràcia, o que són d’aquests moderns que volen alliçonar els nens sobre el feminisme, les altres cultures, el medi ambient…-  si no t’agraden, dic, explicar o llegir contes es converteix en un suplici. Però els de Roald Dalh són magnífics. Oh, els Versos perversos, que bé que sonen! Les bruixes fa el puntet just de por. Matilde és una nena tan llesta i forta! L’amic gegant és d’una tendresa extraordinària (encara sovint a casa, per fer broma, comprem de tant en tant un cogombroll…). Gràcies, Roald Dalh!

Del 12 al 19 de setembre

Del 12 al 19 de setembre

dilluns, 12

Inici de curs. Avui comencen les escoles: sento veus al carrer dels nens més matiners, que frisen per tornar a asse. Els començaments de curs m’emocionen, perquè recordo perfectament el neguit que sentia els primers dies, en deixar les nenes soles: plorarà, serà feliç, farà amics, sabrà enganxar els gomets al lloc que toca, tindrà una bona mestra?

Els nois més grans encara poden descansar tot avui. A la ciutat de Girona hi falta un –o potser fins i tot dos- instituts, i els alumnes d’ESO i de Batxillerat es trobaran amb aules sobrecarregades, poques places de formació professional, instal·lacions molt precàries i pocs recursos per atendre les diversitats de tota mena que tenim a les aules. Espero que el departament actuï amb celeritat davant d’aquestes grans mancances. Mentrestant, els professors fan el que poden i el que no poden també. El secret, diuen, és en el professorat –amb uns recursos adequats, és clar-, però no només: a Finlàndia l’educació és una qüestió nacional i se sustenta en tres àmbits que giren com una roda ben greixada: la família (la primera responsable de l’educació dels fills), les biblioteques i entitats culturals, i l’àmbit purament educatiu. Aquí, dic, els professors fan el que poden i els pares sensats, també. I els que no ho són tant, de sensats, a hores d’ara ja han apuntat els seus nens –petits petits-, a vuit activitats extraescolars, pel cap baix. Els nens fan de tot i no tenen temps de fer de nens ni fer de nenes ni mirar contes ni llegir llibres ni badar ni jugar; no tenen ni temps d’avorrir- se una mica. Sobretot fan anglès; hi ha mainada de dotze anys que porten a sobre seu vuit o deu anys d’anglès a l’acadèmia, i sovint no en saben pas més dels que s’han limitat a fer l’anglès de l’escola pública i han tingut el bon costum de mirar els dibuixos a la tele en versió original. Els pares perdem el món de vista perquè els nostres fills ho sàpiguen fer tot i no es quedin enrere. Ens fa pànic que es quedin enrere. Però enrere de qui, de què?

 

dimecres, 14

La premsa deia abans-d’ahir que l’església obre la porta als seglars perquè ajudin a suplir la manca de capellans de tantes parròquies. No és nou d’ara, el que ara fa el bisbat és fer-los formació perquè puguin portar a terme aquestes tasques –presidir les celebracions dominicals, ser educadors en la fe, formar-se en cultura i comprensió del fet religiós- amb més eines. Desenganyem-nos: aquesta obertura és un sisplau per força. L’església no té més remei que acceptar que els laics facin tasques que abans feien els mossens: o obrir-se, o tancar portes. Llegeixo la notícia moltes vegades per mirar de descobrir si en aquesta obertura les dones hi tenim un lloc. El text parla de “laics, fidels, persones, catequistes… La gramàtica catalana diu que el masculí plural conté també el femení (és a dir, gironins inclou també les gironines), o sigui que a dintre dels “laics” hi podrien haver perfectament les dones laiques.

Però em fa l’efecte que segueixen sense ésser-hi.

 

Dilluns, 19

M’avisen de la biblioteca que puc passar a buscar Borgen, i me n’hi vaig corrent perquè fa dies que l’espero. Quan per fi ja has tancat l’ordinador i el mòbil, al vespre, és molt gratificant de mirar en companyia un capítol d’una bona sèrie, o simplement una sèrie a què us hàgiu enganxat. És el regal que t’ofereix el dia que s’acaba, és el plaer de compartir una història –la literatura és privada, llegeixes tot sol-, i si està ben explicada, sempre en vols més. És el fil de Sherezade que tiba i et manté despert. Vols saber què més passa. Què més passa? Què passarà, demà? Cada final de capítol et desperta el desig de veure’n un altre. Demà més. Com els contes dels nens d’abans d’anar a dormir. Tot és a les sèries, hi ha llibres que busquen les traces de Shakespeare i Freud als serials televisius. Sempre bevem dels clàssics.

Veure les sèries en DVD té el gran avantatge que ho pots fer a hores apropiades. Comencem temporada i els horaris de les televisions són nefastos com sempre. A TV3 també. Avui precisament s’estrena la segona temporada de Merlí, una sèrie esperada, d’èxit assegurat, en prime time, a les 22’35h de la nit. Fan tard, els nous horaris de la nova República.

Del 5 a l’11 de setembre

Del 5 a l’11 de setembre

dimecres, 7

Després de veure a les xarxes milers de fotografies -la majoria de les quals són a lloança i glòria de qui les fa, retrats d’una mena d’Arcàdia feliç i complaent-, a Perpinyà em reconcilio amb la fotografia i la seva funció. Les imatges del festival Visa pour l’image m’interpel·len directament, i em fan mal: som així, els humans? Certament som capaços de tanta maldat? Cada fotografia té un sentit i una raó de ser: trencar el silenci, donar veu, fer sentir; cada imatge és memòria i testimoni del nostre món i la seva barbàrie. De les moltes que he vist avui, recordaré sempre dues fotografies de l’Afganistan, del fotògraf Andrew Quilty, al convent des Minimes – parets sense pintar, escrostonades, austeres. Una, la d’una nena de pocs mesos severament cremada,  a sobre un llit d’hospital, tota ella embolicada amb paper brillant, un farcellet de carn, sense cap tros del seu cos visible: em pregunto com sabien si encara vivia.  I una altra, també en una miserable habitació d’hospital: un nen d’uns tres anys al llit, greument ferit, vestit amb roba de carrer -roba de jugar- brut i esparracat, i el rostre del seu pare, inclinat a sobre seu, mirant-lo embadalit i somrient-li amb una tendresa infinita.

Aquí mateix, al Couvent des Minimes, s’hi està gestant el Centre Internacional de Fotoperiodisme per recollir i conservar el treball-testimoni dels fotoperiodistes. S’hi educarà els estudiants i els joves de la ciutat, i Perpinyà es convertirà, en paraules del president de Visa pour l’image “en un pol d’excel·lència del fotoperiodisme i de la llibertat d’expressió”.

Mira: festivals així sí que m’agraden.

 

dijous, 8

Ja fa dies que a la plaça del Vi els voluntaris de l’ANC i l’Òmnium venen les samarretes de la Diada: són blanques i al mig del pit hi diu “a punt”. Hi ha voluntaris a tot el país, milers de persones que treuen hores al seu lleure, al descans i a la família, i els dediquen a treballar perquè la Diada vagi bé. Generosos, entusiastes, incansables, amb una gran fe: només per ells ja ens mereixem ser República.

Els he comprat la samarreta, i quan he arribat a casa m’ha semblat que era massa petita. Molt serà. Aquest dia no anem pas a lluir…

 

divendres, 9

El quiosc de la Gran Via té els dies comptats. Seria fàcil de fer-ne broma i dir que al govern actual de la ciutat els quioscos no els agraden, perquè no fa gaire setmanes també van condemnar a mort el que hi ha a la plaça Catalunya, tot i que des del meu grup vam demanar que l’absolguessin; van dir que no. És cert que són mals temps per als quioscos clàssics, que comencen a ser rareses –potser s’haurien de reconvertir-, però a Girona l’ajuntament els va donant el tret de gràcia l’un darrere l’altre. En el cas del quiosc de la Gran Via, és cert que la concessió s’acaba. Però hi ha també, sobretot, el projecte de reurbanitzar l’espai, aquella mena de triangle que queda entre la Gran Via, Eiximenis i Anselm Clavé, a fi de resoldre, diuen, problemes de mobilitat. I de passada, s’aconseguirà que entrar al pàrquing privat sigui més fàcil. Ah, la mobilitat! En pro de la mobilitat, el quiosc fa nosa.

Però el concepte nosa és molt subjectiu. A mi un quiosc no em farà mai nosa, i en canvi me’n fan molta tantes taules i cadires de tants bars escampats pels carrers de Girona que ocupen voreres senceres i m’impedeixen circular tranquil·lament –a mi, que ni porto cotxet de criatura ni vaig en cadira de rodes!. Un quiosc no em farà mai nosa, perquè un quiosc és cultura, és lloc de trobada –quedem al quiosc?-, és senyal d’identitat i m’ajuda a sentir-me a casa. El meu model mental de ciutat amiga és plena de quioscos, perquè un quiosc és un artefacte terriblement democràtic: accessible a totes les persones, grans i petites, independentment de la seva cultura, de la seva posició social i el seu origen. S’hi pot comprar premsa, revistes especialitzades, o còmics. O simplement badar i mirar les portades des de fora. O comprar xuxes. O demanar una adreça. És el carrer. És la vida pública.

 

diumenge 11, Diada

Satisfacció i cansament a parts iguals. No m’emociona la gentada quieta, m’emociona la gent que hi va. Els rius de gent contenta que camina, que branda estelades, que riu; la gent gran que avui va més lleugera, els nens petits excitats, el jovent -les noies, sobretot, que passegen la glòria del seu cos embolicat amb la senyera. Enguany hem anat cap a Salt. Hem bategat a sota el sol i ha estat un batec potent que s’ha sentit arreu, com un crit, perquè la república ja corona i els batecs dels nou-nats sempre són molt forts, molt valents, orgullosos, alegres. A punt.

Del 29 d’agost al 4 de setembre

Del 29 d’agost al 4 de setembre

divendres, 2

Tot i que des de fora fa la sensació que tot rutlla i que “és una ciutat molt maca” –que sí que ho és-, i que molts conciutadans segur que pensen que “s’hi fan moltes coses” –que sí que se n’hi fan-, Girona és ara per ara una ciutat abstreta, embadalida. S’acaba l’estiu i el govern ha repassat a la premsa els temes pendents; en diuen grans reptes del nou curs a Girona, però veient l’envergadura, la importància, el cost, la durada i sobretot l’empremta i el canvi que comportaran a la ciutat, més que reptes del nou curs seran reptes d’un o dos mandats pel cap baix. A veure: Devesa, Parc Central i plaça Espanya (amb Adif), el Pla Especial de les Pedreres, el de Sant Narcís, la carretera de Barcelona (amb Clínica Girona), el Modern, la Casa Pastors… No parlen de la naturalització de les ribes de l’Onyar, un projecte tan interessant com faraònic, ni del passeig Canalejas.

Només d’enumerar-los ja ve vertigen. I cansament. Perquè tots els temes són del curs passat, o de l’altre; tot és repetit i ve de lluny. No són projectes sinó temes pendents. I un tema pendent, per se, no és gaire engrescador, al contrari: és pendent. I pendent vol dir que està per resoldre, i estar pendent d’algú o d’alguna cosa vol dir estar-hi molt atent, molt preocupat, molt condicionat. Molts d’aquests grans temes són pendents perquè no s’han sabut o pogut tirar endavant, no hi ha hagut consens, els veïns no els han acceptat o, simplement, s’han anat allargant en el temps…

El repàs que feia l’equip de govern al diari eren només de matèries urbanístiques pendents. Però hi d’altres assignatures tan o més importants que aquestes, urgentíssimes, cròniques, que preocupen molt i que no poden esperar: resoldre la segregació escolar que hi ha a Girona; la pobresa –hi ha més pobresa de la que un es pot imaginar-, els carrils bici –aquest tros de carril de sota les vies és un nyap-, els plans de comerç i de turisme, la descentralització valenta i imaginativa de la cultura als barris, la compatibilitat entre l’oci nocturn i el descans dels veïns, l’atenció moral i econòmica als creadors més grans, la invasió de l’espai públic per a usos privats…

Quin és el fil conductor que ha de lligar tots aquests projectes pendents, per resoldre? Quin és l’esperit, el geni creador, trencador, el lideratge que els il·lumina? Quina és la intel·ligència –també l’emocional-, que es necessita per tirar-los endavant, la inspiració, el diàleg fluid amb totes les parts que són ciutat? Jo parlo sempre de la ciutat sencera: per sobre els barris, el mapa complet, perquè l’acció sobre cada un d’aquests temes ha de ser coherent amb totes les polítiques de la ciutat. Perquè res, sobretot, no es pot debatre deslligat de la vida de les persones.

Comencem el curs. S’acaba l’estiu –no pas la calor, que persisteix, i n’hi ha per dies. Aquest any ens hem perdut la possibilitat d’anar a passar els vespres a la devesa, al nou bar restaurant La Rosaleda, fent una orxata o un gelat, perquè encara no han obert. I mira que s’hi hagués pogut estar bé i fresquet, a sota els plàtans, aquestes nits tan caloroses: una veritable llàstima, perquè les obres fa mesos que són acabades i a punt. I mira que hagués anat bé sobretot socialment, perquè el local té la finalitat de reinserir laboralment joves en risc d’exclusió social.

L’ajuntament diu que el retard es deu a la dificultat de trobar fórmules de gestió; diuen textualment que “ha estat un procés llarg perquè és un projecte de col·laboració amb el tercer sector, i no és fàcil parlar amb tots els agents implicats”. En desconec les dificultats; només espero que a la república catalana aquests atzucacs els gestionem entre tots amb més celeritat, imaginació i diligència. I ens hem d’afanyar a aprendre’n, perquè la república és a tocar. Ho deien les cares de preocupació i sorpresa dels unionistes, al congrés dels diputats, sentint -dimecres i avui- els companys Tardà i Rufián al debat d’investidura de Rajoy.

Enfront dels discursos buits, cínics i soporífers de la majoria de diputats, les seves paraules franques i honestes, que dringaven veritat, sacsejaven consciències. En mig del silenci reverent en què els escoltaven, els contraris a la llibertat de Catalunya potser per primera vegada s’han sentit interpel·lats i han començat a entendre-ho tot.

Del 22 al 28 d’agost

Del 22 al 28 d’agost

dimarts, 23

A l’estiu, en general, tot és inconsistent. No dic lleuger –la lleugeresa és una virtut-, dic vacu, oblidable. En una de les emissores més escoltades del país parlen de feines que es fan de nit; l’últim exemple que posen és el d’una estriper, i l’anècdota que l’acompanya és la d’un home de 70 anys que es casava i el seu fill li havia organitzat un comiat de solter amb sessió d’estriper inclosa. El que fa riure molt als locutors és la possibilitat que aquest home tingués un atac de cor mentre l’artista feia el seu número. En parlen en un to paternalista, com si l’home fos un “abuelo cebolleta”, un gagà, algú d’un altre món.

Decebedor. Se’n reien, joves superbs,  sense pensar que l’home en qüestió portava molta vida i moltes experiències a sobre. Un home nascut el 1946 tenia entre 14 i 34 anys les dècades dels 60-70, que eren, musicalment, els anys de Ray Charles, de Joan Baez, els Beatles, Becaud, Elvis, Llach i Bob Dylan; literàriament triomfava Henry Miller, Cortázar, Rodoreda, Camus, Beauvoir i Sartre. No cal dir que aquell home de qui ara se’n reien va veure La Taronja Mecànica i va viure el maig del 68. I, encara, no dubto gens que devia tenir el cul pelat d’anar a Lloret quan era jove i de conèixer de primera mà l’incipient turisme, i que és més que probable que tastés els porros i que s’emborratxés quan calia.   En fi, que segurament a aquell home ningú no li ha d’explicar res, que estic convençuda que ha viscut totes les experiències que cal viure, també les sexuals, sobretot les sexuals –no era un senyor a punt d’entrar en una residència, era un home que es casava!-, i que el número de l’estriper no el devia espantar gens, ni potser fer gaires pessigolles. Potser a ell, vés a saber, li anava el sexe molt més dur. Jo enviaria aquests joves locutors d’estiu a viure una mica i que tornessin quan sabessin quatre coses importants de la vida.

 

dimecres, 24

Enterrament d’en Narcís-Jordi Aragó. Amb la meva mare anem a sant Feliu molt d’hora per poder seure; de seguida l’església és plena i molta gent s’ha de quedar dreta. A les primeres files hi ha guardat lloc per als regidors de l’ajuntament, i em pregunto si cal, aquest privilegi, si no és d’una altra època, i si els regidors que volen anar a l’església no poden anar-hi aviat, com tothom, per agafar lloc i asseure’s entre el fidels.

Al recordatori la família hi ha posat un fragment dels Quatre quartets d’Elliot, uns versos trasbalsadors que parlen “de les coses que ens expliquen els morts, en una llengua parlada amb foc, més enllà del llenguatge dels vius”. Els nostres morts, que l’Espriu i Raimon diuen “que riuen d’estar sempre junts”. Els morts que ens il·luminen i ens responen amb claredat les grans preguntes de la vida.

 

divendres, 26

S’acaben de saber els llocs on seuran els diputats al Congrés. Aquí sí –no pas a l’enterrament- que has de seure per força on et diuen. Alguns dels que seuen massa amunt estan molt disgustats i es queixen. No n’hi ha per tant: si es vol treballar, es treballa igual des de la primera fila que des de l’última. Això sí: no et veuen tant. Quan vaig ser diputada al Parlament, els dies del tripartit,  m’asseia cap a la quarta fila. Un dia vaig mirar a dreta i esquerra, em vaig girar, vaig contemplar  tots els escons, on seien persones de tots els partits, i vaig pensar que m’hauria agradat treballar amb molta d’aquella gent que eren d’altres formacions. S’hauria d’agafar, vaig pensar, “lo mejor de cada casa”,  com cantava en Serrat a Las malas compañías (cuidate mucho, Juanito, de las malas compañías, li deia la seva mare….)

No cal dir que això és una quimera. Tret d’honroses excepcions, s’ensorrarà el món i els partits polítics seguiran movent les fitxes segons la seva filosofia, que resa així: agafo els meus perquè són meus, encara que siguin mediocres; rebutjo els altres, encara que siguin brillants, perquè són els altres. Acabo de llegir un petit conte d’Anthony de Mello, que m’ha agradat molt, que parla d’aquest sectarisme i tancament, traslladat a la pregària. Diu:

“El predicador va mostrar-se aquell dia més eloqüent que mai, i tots els assistents, tots, van deixar caure les llàgrimes. Per a ser exactes, no tots, perquè en el primer banc hi seia un senyor amb la mirada fixa en un punt davant seu, completament insensible al sermó.

Acabat el servei, algú li va dir:

-Vós heu escoltat el sermó, oi?

-És clar -li respongué l’interpel·lat-. No sóc pas sord.

-I què us ha semblat?

-Era tan emocionant que em venien ganes de plorar.

-I doncs, per què no heu plorat, si em permeteu la pregunta?

-Perquè jo no sóc d’aquesta parròquia.”