Del 14 al 18 de novembre

Del 14 al 18 de novembre

dilluns, 14

Em trobo un conegut al carrer Migdia. El saludo, s’atura, i em pregunta com va la política.
-Molt bé –li dic-. Treballant molt.

Em mira de reüll, sorneguer, i m’etziba:
-Vols dir, que treballeu molt?

Voldria saber d’on ve, d’on surt, aquesta frase tòpica, desconfiada, múrria, desagradable, i li pregunto:
-Per què et sembla que no treballem?

Somriu. No diu res. No té cap argument. No té ni idea del que fem  ni jo ni els meus companys regidors,  de les hores que hi dediquem, de la voluntat que hi posem.  No en té ni idea ni ho vol saber tampoc. Tothom s’hi atreveix. És gratuït, ofendre. Em pregunto què passaria si jo en lloc de regidora fos metgessa. Algú s’imagina una conversa com aquesta:

-Què tal, a l’hospital?
-Molt bé. Treballant molt.
-Vols dir que treballeu molt, a l’hospital?

Alguns polítics s’ho han guanyat a pols, de molt de temps enrere, però paguem justos per pecadors. Mals temps per als que tenim vocació de servei públic.

 

dijous, 17

Penso en la Rosa, la dona de Reus que s’ha mort de pobresa, i em pregunto si ara mateix, a la porta de davant del replà de casa meva, hi visqués una Rosa jo, la seva veïna, sabria que fa dos mesos que no té llum? Ho hauria de saber? Ho voldria saber?

 

divendres, 18

Inaugurem el Càntut, a Cassà de la Selva, un Festival de cançons i músiques dels avis. L’escrit de presentació ens recorda que en l’antiguitat el fet de cantar formava part inseparable de la vida diària de tothom. Ara ja no cantem tant, i així anem, perquè com menys cantem, més por tenim i més petit se’ns fa el cor. M’he divertit molt a la inauguració, perquè el músic i professor Francesc Tomàs, àlies El Panxito ens ha fet cantar. I hem cantat tots els assistents, sorpresos, de bon humor, a pleret, repetint la tornada:

Oh serena de la nit
fresques són las matinades
Quan la lluna ha dat son torn
A la punteta del auba
Oh serena de la nit…

A més he sabut que la lletra i la música de Les formiguetes, una cançó que cantàvem quan jo era molt petita, a les monges, a Portbou –les petites formiguetes, a l’estiu, quan el blat ja és segat…-, és del mestre Joan Llongueras, un músic i pedagog que va tenir sempre la voluntat de fer dels seus conciutadans, a través de la música, persones més civilitzades i cultes.

Jo cantava devotament les formiguetes, i no en sabia res.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s