Del 6 al 13 d’octubre

FOTO: Diari de Girona
FOTO: Diari de Girona

dijous, 6

Si, com diu l’OMS, una de cada quatre persones patirem un problema de salut mental al llarg de la nostra vida, ens ho hauríem de començar a mirar d’una altra manera i començar a pensar seriosament que podem ser nosaltres i que la línia que separa la salut mental de la malaltia és tan prima que, et descuides, i ja ets a l’altra banda.

Un dels actes per commemorar el Dia Mundial de la Salut Mental d’enguany ha estat una conferència sobre la prevenció de la salut mental en l’àmbit laboral; la va fer el psicòleg Pau Gabarrella, que va parlar del concepte “empresa saludable”. Una empresa saludable és la que té les condicions idònies per garantir la salut mental dels seus treballadors i evitar-ne la malaltia. El sou n’és una de molt important, de condició. Una empresa saludable, doncs, és aquella que paga els treballadors suficientment perquè puguin viure amb dignitat. No arribar a final de mes tot i treballar –aquesta és la nostra nova pobresa- és molt estressant, i l’estrès, de què encara en parlem amb molta frivolitat –com de la depressió-, és una de les primeres causes de malaltia mental. Necessitem com el pa que mengem empreses saludables, socialment responsables, que donin visibilitat i normalitat a les persones que pateixen trastorns mentals. Els que estan a l’altra banda, separats de nosaltres per una línia tan fina…

 

dissabte, 8

A les Bernardes inauguren “L’últim barret d’en Garrell”, una exposició que és un retrat de l’artista d’Argelaguer Josep Pujiula. Pujiula era un constructor de cabanes reconegut internacionalment. Les feia –i els passadissos aeris, les escales, ponts i torres- amb branques d’acàcia i objectes recuperats. Diuen que la seva creació és un dels exemples més espectaculars d’art espontani, i que va desafiar les normes socials tradicionals de l’estètica i la funcionalitat.

El que feia aquell home era singular i extraordinari.

I en canvi, jo no en sabia res. A la inauguració m’han donat la paraula i he dit la veritat: que passant amb el cotxe, camí de Queralbs, on anàvem a l’estiu amb els meus fills petits, vèiem aquelles construccions estranyes i sempre dèiem “un dia ens pararem a veure què és”. Però sempre teníem pressa i no ens vam aturar mai.

Ho he explicat als assistents, però sobretot a la família de l’artista, amb sincera recança. És, com sempre, allò que tens tan a la vora i ets incapaç de veure.

És la mateixa recança que sents quan un veí agradable canvia de casa i t’adones que hi havies parlat molt poc.

O quan una botiga simpàtica tanca i saps que hi havies entrat poques vegades.

O quan se’t mor algú de cop i penses que feia massa dies que no parlàveu.

 

dimecres, 12

(…) En canvi, aquell home no sabia què era. No li feia l’efecte que fos enemic, no s’

assemblava gens als violents caribs, però tampoc no l’acabava de veure com un amic. Se’ls va plantar al davant i els va començar a preguntar alguna cosa que no entenien. No l’entenien però sí que notaven que la seva veu i el seu to s’anaven endurint de mica en mica, i no van entendre què volien fins que va assenyalar un petit penjoll que un dels companys de Qüe duia entre els narius. Era d’or. Era l’or: l’encegament, la febre”.

Maria Mercè Roca. Greuges infinits. Editorial Planeta, 1992

 

dijous, 13

A la nena dels veïns ja li posen deures.

És molt espavilada.

Fins ara jugava tot el dia.

Sé de moltes famílies que no poden fer res entre setmana perquè els nens han de fer deures. El nen i la nena,  sortint de classe, no poden anar a comprar amb els pares, ni a tallar-se els cabells, ni a fer un encàrrec, ni a visitar l’àvia, ni a veure una exposició interessant, perquè han de fer deures. Primer, els deures. Un pare em va dir que un dia  els va tocar la una de la matinada estudiant una lliçó amb la seva filla. Un disbarat. En això dels deures espero que s’acabi imposant el seny. Potser el moviment d’Escola Nova 21 hi ajudarà, i la vaga de deures que l’altre dia va fer un grup de pares i mares, també; potser la Llei de la Reforma Horària hi posarà ordre. Perquè per culpa dels deures l’escola, que ha de ser igualitària i donar les mateixes oportunitats a tothom, acaba essent profundament injusta. Perquè no tots els pares poden ajudar, animar, controlar, esperonar, premiar, abraçar, petonejar, vigilar… els seus fills mentre fan els deures.   Perquè, desenganyem-nos, hi ha pares i mares que a l’hora de fer deures no hi són. Pares absents, que han dimitit fa estona. I n’hi ha que hi són però que no els poden ajudar, ni que volguessin, ni que hi posin tota la bona voluntat del món.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s