Del 27 de setembre al 4 d’octubre

Del 27 de setembre al 4 d’octubre

dimarts, 27

Quan es va fer públic que seria candidata a les eleccions municipals del 2015 per ERC a Girona em vaig dedicar a anar a veure gent de diversos sectors -cultura, economia, mitjans de comunicació, sanitat, ensenyament, comerç…- amb qui parlàvem una estona, d’una manera distesa, de la ciutat, de la feina i del futur.

Una de les persones que em va rebre més amablement i més de pressa, sense conèixer-me, va ser en Joan Ortega, el director de la Clínica Bofill. Ara em penedeixo de no haver portat un dietari, on hauria pogut apuntar exactament el que ens vam dir. Parlo, doncs, de memòria, i la memòria em torna una conversa plaent i una persona extraordinàriament afable, amb la qual va ser molt fàcil d’estar-hi en comunió. Em va parlar de la Càtedra de Ciències i Humanitats Dr. Bofill i, com una cosa molt natural, em va posar al cas dels seus viatges com a cooperant, amb metges gironins, a la República Democràtica del Congo.

Que unes persones aprofitin les vacances per anar-se’n a l’Àfrica a fer formació als metges locals i a donar suport a un hospital i un orfenat, m’emociona. M’emociona i em fa enveja, perquè veig que la seva vida sí que té realment sentit (quin sentit té, la vida, si no és ajudar els altres?). El viatge d’aquest últim agost a Butembo va estar a punt d’acabar en una tragèdia perquè l’equip es va trobar al mig d’una revolta popular que enfrontava bantus i hutus. Des d’aquí tot això sembla molt lluny. He guardat el retall del diari que ho explica –una autèntica pel·lícula de por-, i els dies que la feina se’m fa feixuga i tinc la temptació de queixar-me i engegar-ho tot a rodar me’l torno a llegir i em passen tots els mals. Els metges que hi van saben perfectament els perills que corren i saben que, anant a salvar vides, s’hi juguen la vida, però diuen que no deixaran d’anar-hi perquè en els nou anys que fa que hi van “els nens han crescut i els metges han après a buscar solucions en una zona que fa més de vint anys que està en guerra”.

A la foto del diari somriuen tots, i al començament de la notícia hi ha els noms de tot l’equip. Surten petits. Sempre sortiran massa petits, però a ells ja els està bé que sigui així.

divendres, 30

Avui tanca definitivament el quiosc de la Gran Via. Com que estem de dol, a ERC-MES hem fet esqueles i les hem repartit durant el matí pels voltants del quiosc (El mort: l’accés a la cultura; els afligits: tota la ciutadania). Hi havia molts ciutadans que n’estaven al cas, alguns pocs que no, però tots se’n feien creus. En acabat hem anat a portar flors a l’altre quiosc, el de la plaça Catalunya, que també està tancat, que podria fer un bon servei a la ciutadania com a punt d’informació de les entitats però que és allà mig, dret, buit i mut, símbol d’una estranya manera d’entendre la cultura. Hi hem deixat mitja dotzena de gerberes taronges, esplèndides, que al cap de poc ja no hi eren: segurament algú les ha agafades per regalar a l’amor de la seva vida. Ben fet.

(Per cert, a la floristeria del carrer de santa Clara, on hem comprat les flors, ens han fet un petit descompte quan han sabut per a què eren: també els agraden els quioscos).

 

dissabte, 1

No m’agrada que hagin tret els accents diacrítics. Sóc una gran enamorada dels diacrítics. Vaig començar a fer classes de català –primer a Can Gibert del Pla, després a sant Narcís, després a la Casa de Cultura- ara fa trenta anys, i la dels diacrítics era una de les meves lliçons preferides, i dels alumnes també.

Bé: diacrítics fora. Què hi farem. Sento en una entrevista a la ràdio un lingüista que diu que hem d’obrir els marcs mentals i que deixar les 150 parelles de diacrítics en 14 no és empobrir la llengua sinó simplificar-la. Que és un benefici per a les noves generacions, que fer més fàcil l’ortografia és bo i que ja se sap que la llengua és un tema que abordem amb passió i que ens afecta personalment. I que, al capdavall, ja ens hi acostumarem. Però que jo sàpiga, l’Institut d’Estudis Catalans no ha demanat l’opinió dels escriptors, professors, correctors, traductors… és a dir, dels qui fem servir professionalment la llengua. No ha preguntat, ni sondejat, ni anticipat la decisió. Jo crec que hagués estat molt adequat, al davant d’aquest i d’altres canvis que proposen, de parlar-ne, discutir-ho, consultar-ho, escoltar la gent… Ai, aquestes decisions que vénen de dalt…

Advertisements

2 thoughts on “Del 27 de setembre al 4 d’octubre

  1. Estic completament d’acord amb tu, a mi també m’agraden el diacrítics. No pot ser que es perdi una part de l’essència d’una llengua, només per fer- le més fàcil. On és l’esforç, el voler aprendre, la il.lisió de anar- ho aconseguit. Perdoneu- me , dec ser una cosa rara, però per mi que només vaig estudiar fins a vuitè egb, haver assolit uns coneixement de la meva llengua, aconseguit amb anys d’esforç, hem resulta un empobriment. Ho sento ho havia de dir.
    Com sempre gràcies M. Mercè

    M'agrada

    1. Tens raó, Montserrat. Què et sembla si fem una LDD, o sigui, una Lliga per a la Defensa dels Diacrítics? Bromes a part, m’ha agradat això que dius de l’esforç i la il·lusió per aprendre… Jo també ho valoro molt. Una abraçada! Maria Mercè Roca i Perich.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s