Del 20 al 27 de setembre

Del 20 al 27 de setembre

dimecres, 21

Sentit al carrer Migdia, aquesta tarda. Dues dones s’han trobat a l’alçada de la Salle, s’han aturat al mig de la vorera i s’han saludat alegrement fent-se petons.

-Vaig a canviar un llibre que m’han regalat –diu la que sembla més jove. I afegeix, enriolada-: Mira que en tinc pocs, de llibres! Doncs me n’han regalat un que ja tinc!

 

dijous, 22

Tardor, per fi. Premis Bertrana. El meu cor vol i dol. Hauria de ser per a mi una festa molt estimada, però no ho és tant, i la culpa no és de cap manera de Bertrana, ni de Palol, ni de Cerverí, els mestres, els quals mai no celebrem prou… La culpa és del format de la festa, que segueix donant més relleu als polítics que als escriptors. Fa temps que hi ha veus –també la meva- que clamen per fer possible uns Bertrana menys institucionals i més populars, amb la participació real del món de la cultura a la ciutat: biblioteques, llibreries, autors, clubs de lectura, escoles, batxillerats i  formació professional, UdG… i per fer una autèntica setmana dels Bertrana amb la complicitat dels comerços, la restauració, els centres cívics, les llars de jubilats… Però els Bertrana queden encara molt lluny de tot això.

D’avui m’ha agradat l’homenatge que s’ha fet a la Dolors Condom i en Narcís-Jordi Aragó. M’han agradat especialment, entre els guanyadors, l’Ernest Cauhé, guanyador del Premi Lletra a la millor iniciativa digital per un projecte transmèdia basat en l’obra poètica de l’admirada Joana Raspall (la seva àvia, precisament), i l’estimat Adrià Puntí, que ha guanyat el Cerverí de Cançó amb “La clau de girar el taller” (una peça magnífica). M’ha agradat moltíssim veure unes alumnes de l’Institut Montilivi, estudiants d’un cicle superior d’Assistència a la Direcció, que eren allà fent una classe pràctica d’organització d’esdeveniments. No cal dir que era la primera vegada que hi anaven: bravo pels professors que les acompanyaven!

Tot això és el que m’ha agradat, i també trobar gent simpàtica que feia temps que no veia. Per contra, com sempre, els discursos del polítics m’han semblat reiteratius. I no m’ha agradat sentir en aquell escenari parlar de la cultura com un motor econòmic. No era el lloc. Els guanyadors dels premis són escriptors mortals que viuen l’escriptura com una passió, una necessitat, una voluntat de transcendència o una companyia, no pas com un motor econòmic. Un premi de 2.400€ (el Miquel de Palol), per un poemari que potser ha ocupat quatre anys de la vida del poeta, què té de motor econòmic? I el sopar… Excel·lent, com sempre, però a parer meu innecessari.  Perquè es tracta de regalar un espai de trobada i de conversa entre tots els convidats per retrobar els amics i felicitar els guanyadors, oi? Doncs per fer això n’hi ha prou amb una copa de cava o un suc, i uns xips ben cruixents. Que al vestíbul hi hagi una taula per fer donatius per al banc dels aliments és paradoxal.

 

divendres, 23

Inauguració de les Jornades Girona novaCultura, de la Fundació Oncolliga. Com que tinc una reunió que no em puc saltar no em puc quedar a sentir tota la conferència de la doctora Victòria Camps, que es titula “Saber emmalaltir”. Em quedo, però, amb la definició que fa la ponent de consciència com “l’acceptació del que està passant”, i amb l’afirmació que la consciència sempre és solitària i silenciosa. I jo hi afegeixo: com que sempre estem tots tan envoltats de gent i de soroll, quin espai li donem, a la sovint tan temuda i incòmoda consciència?

 

dissabte, 24

Per celebrar el meu sant i el centenari del seu naixement, m’he regalat Els millors relats de Roald Dalh, un recull de tretze contes per a adults. Dalh és un autor que estimo moltíssim perquè m’ha donat moltes hores de lectures plaents amb els meus fills. Per anar bé t’han d’agradar molt els contes que expliques o llegeixes. Si no t’agraden –hi ha contes molt pesats, o que no tenen gràcia, o que són d’aquests moderns que volen alliçonar els nens sobre el feminisme, les altres cultures, el medi ambient…-  si no t’agraden, dic, explicar o llegir contes es converteix en un suplici. Però els de Roald Dalh són magnífics. Oh, els Versos perversos, que bé que sonen! Les bruixes fa el puntet just de por. Matilde és una nena tan llesta i forta! L’amic gegant és d’una tendresa extraordinària (encara sovint a casa, per fer broma, comprem de tant en tant un cogombroll…). Gràcies, Roald Dalh!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s