Del 5 a l’11 de setembre

Del 5 a l’11 de setembre

dimecres, 7

Després de veure a les xarxes milers de fotografies -la majoria de les quals són a lloança i glòria de qui les fa, retrats d’una mena d’Arcàdia feliç i complaent-, a Perpinyà em reconcilio amb la fotografia i la seva funció. Les imatges del festival Visa pour l’image m’interpel·len directament, i em fan mal: som així, els humans? Certament som capaços de tanta maldat? Cada fotografia té un sentit i una raó de ser: trencar el silenci, donar veu, fer sentir; cada imatge és memòria i testimoni del nostre món i la seva barbàrie. De les moltes que he vist avui, recordaré sempre dues fotografies de l’Afganistan, del fotògraf Andrew Quilty, al convent des Minimes – parets sense pintar, escrostonades, austeres. Una, la d’una nena de pocs mesos severament cremada,  a sobre un llit d’hospital, tota ella embolicada amb paper brillant, un farcellet de carn, sense cap tros del seu cos visible: em pregunto com sabien si encara vivia.  I una altra, també en una miserable habitació d’hospital: un nen d’uns tres anys al llit, greument ferit, vestit amb roba de carrer -roba de jugar- brut i esparracat, i el rostre del seu pare, inclinat a sobre seu, mirant-lo embadalit i somrient-li amb una tendresa infinita.

Aquí mateix, al Couvent des Minimes, s’hi està gestant el Centre Internacional de Fotoperiodisme per recollir i conservar el treball-testimoni dels fotoperiodistes. S’hi educarà els estudiants i els joves de la ciutat, i Perpinyà es convertirà, en paraules del president de Visa pour l’image “en un pol d’excel·lència del fotoperiodisme i de la llibertat d’expressió”.

Mira: festivals així sí que m’agraden.

 

dijous, 8

Ja fa dies que a la plaça del Vi els voluntaris de l’ANC i l’Òmnium venen les samarretes de la Diada: són blanques i al mig del pit hi diu “a punt”. Hi ha voluntaris a tot el país, milers de persones que treuen hores al seu lleure, al descans i a la família, i els dediquen a treballar perquè la Diada vagi bé. Generosos, entusiastes, incansables, amb una gran fe: només per ells ja ens mereixem ser República.

Els he comprat la samarreta, i quan he arribat a casa m’ha semblat que era massa petita. Molt serà. Aquest dia no anem pas a lluir…

 

divendres, 9

El quiosc de la Gran Via té els dies comptats. Seria fàcil de fer-ne broma i dir que al govern actual de la ciutat els quioscos no els agraden, perquè no fa gaire setmanes també van condemnar a mort el que hi ha a la plaça Catalunya, tot i que des del meu grup vam demanar que l’absolguessin; van dir que no. És cert que són mals temps per als quioscos clàssics, que comencen a ser rareses –potser s’haurien de reconvertir-, però a Girona l’ajuntament els va donant el tret de gràcia l’un darrere l’altre. En el cas del quiosc de la Gran Via, és cert que la concessió s’acaba. Però hi ha també, sobretot, el projecte de reurbanitzar l’espai, aquella mena de triangle que queda entre la Gran Via, Eiximenis i Anselm Clavé, a fi de resoldre, diuen, problemes de mobilitat. I de passada, s’aconseguirà que entrar al pàrquing privat sigui més fàcil. Ah, la mobilitat! En pro de la mobilitat, el quiosc fa nosa.

Però el concepte nosa és molt subjectiu. A mi un quiosc no em farà mai nosa, i en canvi me’n fan molta tantes taules i cadires de tants bars escampats pels carrers de Girona que ocupen voreres senceres i m’impedeixen circular tranquil·lament –a mi, que ni porto cotxet de criatura ni vaig en cadira de rodes!. Un quiosc no em farà mai nosa, perquè un quiosc és cultura, és lloc de trobada –quedem al quiosc?-, és senyal d’identitat i m’ajuda a sentir-me a casa. El meu model mental de ciutat amiga és plena de quioscos, perquè un quiosc és un artefacte terriblement democràtic: accessible a totes les persones, grans i petites, independentment de la seva cultura, de la seva posició social i el seu origen. S’hi pot comprar premsa, revistes especialitzades, o còmics. O simplement badar i mirar les portades des de fora. O comprar xuxes. O demanar una adreça. És el carrer. És la vida pública.

 

diumenge 11, Diada

Satisfacció i cansament a parts iguals. No m’emociona la gentada quieta, m’emociona la gent que hi va. Els rius de gent contenta que camina, que branda estelades, que riu; la gent gran que avui va més lleugera, els nens petits excitats, el jovent -les noies, sobretot, que passegen la glòria del seu cos embolicat amb la senyera. Enguany hem anat cap a Salt. Hem bategat a sota el sol i ha estat un batec potent que s’ha sentit arreu, com un crit, perquè la república ja corona i els batecs dels nou-nats sempre són molt forts, molt valents, orgullosos, alegres. A punt.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s