Del 29 d’agost al 4 de setembre

Del 29 d’agost al 4 de setembre

divendres, 2

Tot i que des de fora fa la sensació que tot rutlla i que “és una ciutat molt maca” –que sí que ho és-, i que molts conciutadans segur que pensen que “s’hi fan moltes coses” –que sí que se n’hi fan-, Girona és ara per ara una ciutat abstreta, embadalida. S’acaba l’estiu i el govern ha repassat a la premsa els temes pendents; en diuen grans reptes del nou curs a Girona, però veient l’envergadura, la importància, el cost, la durada i sobretot l’empremta i el canvi que comportaran a la ciutat, més que reptes del nou curs seran reptes d’un o dos mandats pel cap baix. A veure: Devesa, Parc Central i plaça Espanya (amb Adif), el Pla Especial de les Pedreres, el de Sant Narcís, la carretera de Barcelona (amb Clínica Girona), el Modern, la Casa Pastors… No parlen de la naturalització de les ribes de l’Onyar, un projecte tan interessant com faraònic, ni del passeig Canalejas.

Només d’enumerar-los ja ve vertigen. I cansament. Perquè tots els temes són del curs passat, o de l’altre; tot és repetit i ve de lluny. No són projectes sinó temes pendents. I un tema pendent, per se, no és gaire engrescador, al contrari: és pendent. I pendent vol dir que està per resoldre, i estar pendent d’algú o d’alguna cosa vol dir estar-hi molt atent, molt preocupat, molt condicionat. Molts d’aquests grans temes són pendents perquè no s’han sabut o pogut tirar endavant, no hi ha hagut consens, els veïns no els han acceptat o, simplement, s’han anat allargant en el temps…

El repàs que feia l’equip de govern al diari eren només de matèries urbanístiques pendents. Però hi d’altres assignatures tan o més importants que aquestes, urgentíssimes, cròniques, que preocupen molt i que no poden esperar: resoldre la segregació escolar que hi ha a Girona; la pobresa –hi ha més pobresa de la que un es pot imaginar-, els carrils bici –aquest tros de carril de sota les vies és un nyap-, els plans de comerç i de turisme, la descentralització valenta i imaginativa de la cultura als barris, la compatibilitat entre l’oci nocturn i el descans dels veïns, l’atenció moral i econòmica als creadors més grans, la invasió de l’espai públic per a usos privats…

Quin és el fil conductor que ha de lligar tots aquests projectes pendents, per resoldre? Quin és l’esperit, el geni creador, trencador, el lideratge que els il·lumina? Quina és la intel·ligència –també l’emocional-, que es necessita per tirar-los endavant, la inspiració, el diàleg fluid amb totes les parts que són ciutat? Jo parlo sempre de la ciutat sencera: per sobre els barris, el mapa complet, perquè l’acció sobre cada un d’aquests temes ha de ser coherent amb totes les polítiques de la ciutat. Perquè res, sobretot, no es pot debatre deslligat de la vida de les persones.

Comencem el curs. S’acaba l’estiu –no pas la calor, que persisteix, i n’hi ha per dies. Aquest any ens hem perdut la possibilitat d’anar a passar els vespres a la devesa, al nou bar restaurant La Rosaleda, fent una orxata o un gelat, perquè encara no han obert. I mira que s’hi hagués pogut estar bé i fresquet, a sota els plàtans, aquestes nits tan caloroses: una veritable llàstima, perquè les obres fa mesos que són acabades i a punt. I mira que hagués anat bé sobretot socialment, perquè el local té la finalitat de reinserir laboralment joves en risc d’exclusió social.

L’ajuntament diu que el retard es deu a la dificultat de trobar fórmules de gestió; diuen textualment que “ha estat un procés llarg perquè és un projecte de col·laboració amb el tercer sector, i no és fàcil parlar amb tots els agents implicats”. En desconec les dificultats; només espero que a la república catalana aquests atzucacs els gestionem entre tots amb més celeritat, imaginació i diligència. I ens hem d’afanyar a aprendre’n, perquè la república és a tocar. Ho deien les cares de preocupació i sorpresa dels unionistes, al congrés dels diputats, sentint -dimecres i avui- els companys Tardà i Rufián al debat d’investidura de Rajoy.

Enfront dels discursos buits, cínics i soporífers de la majoria de diputats, les seves paraules franques i honestes, que dringaven veritat, sacsejaven consciències. En mig del silenci reverent en què els escoltaven, els contraris a la llibertat de Catalunya potser per primera vegada s’han sentit interpel·lats i han començat a entendre-ho tot.

Advertisements

3 thoughts on “Del 29 d’agost al 4 de setembre

  1. Realment Maria Mercè, les intervencions d´en Tardà i d´en Rufian, em varen deixar tocat. Mai ningú els hi havia dit tot alló als espanyols ni amb tanta claretat. Son uns verdaders cracs. Els hem de mimar i protegir.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s