Del 22 al 28 d’agost

Del 22 al 28 d’agost

dimarts, 23

A l’estiu, en general, tot és inconsistent. No dic lleuger –la lleugeresa és una virtut-, dic vacu, oblidable. En una de les emissores més escoltades del país parlen de feines que es fan de nit; l’últim exemple que posen és el d’una estriper, i l’anècdota que l’acompanya és la d’un home de 70 anys que es casava i el seu fill li havia organitzat un comiat de solter amb sessió d’estriper inclosa. El que fa riure molt als locutors és la possibilitat que aquest home tingués un atac de cor mentre l’artista feia el seu número. En parlen en un to paternalista, com si l’home fos un “abuelo cebolleta”, un gagà, algú d’un altre món.

Decebedor. Se’n reien, joves superbs,  sense pensar que l’home en qüestió portava molta vida i moltes experiències a sobre. Un home nascut el 1946 tenia entre 14 i 34 anys les dècades dels 60-70, que eren, musicalment, els anys de Ray Charles, de Joan Baez, els Beatles, Becaud, Elvis, Llach i Bob Dylan; literàriament triomfava Henry Miller, Cortázar, Rodoreda, Camus, Beauvoir i Sartre. No cal dir que aquell home de qui ara se’n reien va veure La Taronja Mecànica i va viure el maig del 68. I, encara, no dubto gens que devia tenir el cul pelat d’anar a Lloret quan era jove i de conèixer de primera mà l’incipient turisme, i que és més que probable que tastés els porros i que s’emborratxés quan calia.   En fi, que segurament a aquell home ningú no li ha d’explicar res, que estic convençuda que ha viscut totes les experiències que cal viure, també les sexuals, sobretot les sexuals –no era un senyor a punt d’entrar en una residència, era un home que es casava!-, i que el número de l’estriper no el devia espantar gens, ni potser fer gaires pessigolles. Potser a ell, vés a saber, li anava el sexe molt més dur. Jo enviaria aquests joves locutors d’estiu a viure una mica i que tornessin quan sabessin quatre coses importants de la vida.

 

dimecres, 24

Enterrament d’en Narcís-Jordi Aragó. Amb la meva mare anem a sant Feliu molt d’hora per poder seure; de seguida l’església és plena i molta gent s’ha de quedar dreta. A les primeres files hi ha guardat lloc per als regidors de l’ajuntament, i em pregunto si cal, aquest privilegi, si no és d’una altra època, i si els regidors que volen anar a l’església no poden anar-hi aviat, com tothom, per agafar lloc i asseure’s entre el fidels.

Al recordatori la família hi ha posat un fragment dels Quatre quartets d’Elliot, uns versos trasbalsadors que parlen “de les coses que ens expliquen els morts, en una llengua parlada amb foc, més enllà del llenguatge dels vius”. Els nostres morts, que l’Espriu i Raimon diuen “que riuen d’estar sempre junts”. Els morts que ens il·luminen i ens responen amb claredat les grans preguntes de la vida.

 

divendres, 26

S’acaben de saber els llocs on seuran els diputats al Congrés. Aquí sí –no pas a l’enterrament- que has de seure per força on et diuen. Alguns dels que seuen massa amunt estan molt disgustats i es queixen. No n’hi ha per tant: si es vol treballar, es treballa igual des de la primera fila que des de l’última. Això sí: no et veuen tant. Quan vaig ser diputada al Parlament, els dies del tripartit,  m’asseia cap a la quarta fila. Un dia vaig mirar a dreta i esquerra, em vaig girar, vaig contemplar  tots els escons, on seien persones de tots els partits, i vaig pensar que m’hauria agradat treballar amb molta d’aquella gent que eren d’altres formacions. S’hauria d’agafar, vaig pensar, “lo mejor de cada casa”,  com cantava en Serrat a Las malas compañías (cuidate mucho, Juanito, de las malas compañías, li deia la seva mare….)

No cal dir que això és una quimera. Tret d’honroses excepcions, s’ensorrarà el món i els partits polítics seguiran movent les fitxes segons la seva filosofia, que resa així: agafo els meus perquè són meus, encara que siguin mediocres; rebutjo els altres, encara que siguin brillants, perquè són els altres. Acabo de llegir un petit conte d’Anthony de Mello, que m’ha agradat molt, que parla d’aquest sectarisme i tancament, traslladat a la pregària. Diu:

“El predicador va mostrar-se aquell dia més eloqüent que mai, i tots els assistents, tots, van deixar caure les llàgrimes. Per a ser exactes, no tots, perquè en el primer banc hi seia un senyor amb la mirada fixa en un punt davant seu, completament insensible al sermó.

Acabat el servei, algú li va dir:

-Vós heu escoltat el sermó, oi?

-És clar -li respongué l’interpel·lat-. No sóc pas sord.

-I què us ha semblat?

-Era tan emocionant que em venien ganes de plorar.

-I doncs, per què no heu plorat, si em permeteu la pregunta?

-Perquè jo no sóc d’aquesta parròquia.”

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s