Del 15 al 21 d’agost

Del 15 al 21 d’agost

dimarts, 16

El digital de cultura Núvol em recorda que avui fa anys que va néixer Charles Bukowski. Jo li tinc una flaca, a Bukowski, perquè és groller i és autèntic i no vol agradar i    l’entusiasmen els gats.

Però Bukowski també m’interessa perquè era pobre, i només volia una cosa: escriure. Em van demanar de fer una conferència per als 50 anys dels Premi Recull de Blanes i la vaig titular “Escriure, una crisi permanent”, i hi parlava d’això, de la crisi d’idees que pateixen un dia o un altre tots els creadors –el costat més fosc de la creació- i alhora de la crisi econòmica -que a vegades té nom de pobresa o de fam- a què han hagut de fer front molts escriptors al llarg de la seva vida, i de la sensació compartida que sempre comences i que no tens mai cap garantia d’haver après res. Bukowski, que va escriure el seu primer relat als vint-i-quatre anys i no va publicar res fins als cinquanta –de fet va treballar a la construcció fins a aquesta edat-, deia: “Cada nova línia és un començament i no té res a veure amb les línies anteriors. Tots comencen de zero cada dia. I, evidentment, escriure no  té res de sagrat. El mon pot viure molt millor sense escriptura que sense canonades. I en alguns llocs del món hi ha poc de totes dues coses. Jo prefereixo viure sense canonades, però no en feu cas, jo estic malalt”.

  

dimecres, 17 

Dec una visita a en Domènec Fita i aquesta tarda enfilo cap a Montjuic. Generós, m’obsequia amb dos llibres, una conversa estimulant i el privilegi d’entrar al seu taller. Em parla molt de la feina que tenen els artistes per treure’s de sobre allò après. El treball, el sofriment que comporta des-aprendre, canviar, aventurar-se a provar camins incerts, trencar –els pintors sobretot- amb l’academicisme, amb la norma, amb allò establert que t’ofega i et dona seguretat a la vegada. Diu: “es tracta de buscar, trobar, deixar-se conduir, servir a l’atzar, viure una aventura que comporta donar-se, servir tot el que es pugui oferir”. I tot això sense xarxa, perquè l’art sempre és un salt al buit, mortal a vegades.  Em parla molt de l’atzar –en la literatura l’atzar té també un gran pes- que li obre noves portes, nous materials, noves tècniques. Em parla dels dons que ens són donats, de què haurem de donar compte. Si li hagués de fer una biografia, la titularia: Fita, la recerca infinita.

dijous, 18

Avui fa exactament vuit anys que van començar les obres del TAV. La metàfora de la ferida ha donat per a molt, i és realment una bona imatge, aquell esvoranc de ciment on abans hi havia vida, un esvoranc que supura la indignació dels uns i la indignitat dels altres. Les cicatrius que deixen aquestes ferides tan fondes es noten sempre –per cremes i olis que t’hi posis-: el parc no tornarà a ser el mateix i la confiança dels gironins en les institucions, tampoc.

La premsa ha respòs, hem penjat 2920 llaços negres a la tanca perimetral i aquells crespons petits –no crespells, com en deien alguns- feien un efecte colpidor. Hi hem estat estona sobretot perquè, tot i que érem força, n’hi havia  molts no han acabat d’entendre que allò no era per mirar –o perquè veiessin que hi eres-   sinó per construir-ho entre tots. M’ha alegrat, però, que a l’acte hi hagués gent de tots els barris; això és un bon senyal: finalment anem entenent que una ciutat no és una calaixera -cadascú el seu calaix, allò que no passa al meu barri no m’afecta-; al contrari, una ciutat només té sentit si es mira sencera.

 

divendres, 19

Avui fa vuitanta anys que van assassinar García Lorca a Granada.   Lorca, de qui ara he sabut que va escriure en un tovalló “Visca Catalunya lliure”; Lorca, a qui he estimat en el seu dolor profund i esquinçat quan l’he sentit en la veu d’Amancio Prada

La noche no quiere venir
para que tú no vengas
ni yo pueda ir.

Pero yo iré
aunque un sol de alacranes me coma la sien.
Pero tú vendrás
con la lengua quemada por la lluvia de sal.

(…) 

Gacela del amor desesperado, dins Diván del Tamarit (1936)

Els gossos del franquisme, dents esmolades, despietats, van assassinar tantes coses.

 

dissabte, 20

D’aquests Jocs Olímpics que s’acaben em quedo amb la imatge de les dues atletes –una de Nova Zelanda i l’altra d’Estats Units- rivals a la pista. La nord-americana cau i fa caure la neozelandesa. La primera decideix de no continuar la cursa i ajudar l’altra, quedar-se al seu costat, no abandonar-la, tot i saber que quedar-se vol dir perdre. Aquest gran gest magnífic i emocionant, que haurien de veure tots els infants del món, cada dia, com un mantra,   pot tenir un correlat en la política? Per exemple: si un diputat o un regidor o un senador està fent un tractament de quimioteràpia i no pot votar una llei, una moció important, algú del partit contrari s’abstindrà de votar per no aprofitar-se de la malaltia de l’adversari?

No, no ho farà.

Ai, la petita i mesquina política!

 

 

Advertisements

One thought on “Del 15 al 21 d’agost

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s