Del 9 al 14 d’agost

Del 9 al 14 d’agost

dimarts, 9

Diluvia. Una pluja d’agost envalentida cau amb tanta força que l’aigua entra sense demanar permís als locals de planta baixa; a la botiga del costat de casa no tenen prou mans ni escombres ni pals de fregar per aturar-la. Tenim les nétes a casa i s’imposa que canviem de plans: impossible de sortir, ara per ara. Paciència, doncs. Penso en aquella pregària que demana valentia per canviar les coses que pots canviar, serenitat per acceptar les que no pots canviar, i saviesa per distingir les unes de les altres. L’envelliment, per exemple. Com que si no et fas gran és que t’has mort, envellir no està tan malament. Però hi ha moltes persones que envelleixen molt a pesar seu, quasi amb rancúnia, sense cap gràcia. Precisament a La importancia de vivir, Lin Yutang dedica un capítol a l’art d’envellir graciosament. No parlo del cos. Un cos vell però ben tractat –amb permís de madame salut- pot tenir la seva glòria. Parlo de les maneres diferents d’estar-se al món que té la gent gran. N’hi ha que fan balanç i estan contents d’haver viscut i satisfets de viure encara, d’haver estimat i d’estimar, i d’haver-se equivocat tantes vegades, i tenen converses plaents, i somnien i tenen desitjos. D’altres, en canvi, s’allunyen de la vida i es van fent petits, viuen en un present petit, tenen converses petites i s’enfaden perquè el món gira…

La solució és aprendre. Sempre, aprendre. Fora la mandra. Escoltar, llegir, esmolar la curiositat, estimular el cervell. La iniciativa de la UdG Sèniors 50 és molt bona: ofereix als majors de 50 anys la possibilitat d’estudiar a la universitat assignatures soltes o tota una carrera. Una senectut intel·lectualment activa! Neurones madures al poder! El problema: el preu dels crèdits i taxes. Moltes persones jubilades, amb pensions ridícules, no s’ho poden permetre. Aquí seguim estancats.

dimecres, 10

Algú em pot explicar per què els concerts de les festes majors comencen a les dotze de la nit? Els teloners a les dotze; els plats forts no toquen fins la una. Quin sentit té? A la nova república també serà així? La iniciativa per a la Reforma Horària no parla dels concerts? Mohedano, sisplau, fes-hi alguna cosa: els pares dels adolescents t’estarem agraïts per sempre més. Per cert, ara que hi penso, l’ajuntament de Girona va aprovar per unanimitat, quan en Carles Puigdemont encara era alcalde, una moció a proposta d’ERC-MES que demanava fer a la ciutat un dia d’horaris europeus, per anar-nos entrenant tots als nous horaris. De moment no en sabem res. Haurem de preguntar, no sigui que se n’hagin descuidat.

divendres, 12

Avui és el dia mundial de l’elefant. Es veu que hi ha dies per a tot. M’ha fet gràcia perquè avui precisament he acabat un llibre de Murakami que es titula L’elefant desapareix, que m’ha deixat una profunda malenconia. Què llegiré, ara? Quan portava el Club de lectura de la Biblioteca de Taialà, a l’estiu, com que teníem més temps, llegíem un clàssic. Ja ens enteníem: volíem dir un clàssic gruixut, com ara Crim i càstig, La muntanya màgica o Moby Dick. Era una obligació estimulant. (Ara per ara, els clubs de lectura segueixen essent, a parer meu, els espais més democràtics on aprendre: hi cap tothom, de totes les edats, estudis i interessos). Vam aprendre totes molt (dic totes perquè, tret del bibliotecari, que també seguia les sessions, totes les lectores eren dones amb una gran curiositat i una ment molt oberta: dones molt sàvies). Potser rellegiré Grans esperances; un Dickens mai fa mal. Però no compartiré la lectura amb ningú, no llegiré pensant en el que comentarem després totes juntes. Escric això i m’adono que ho trobo a faltar molt.

dissabte, 13

Ja estem apuntats per la Diada: Salt, tram 21.

A aquests alçades de la pel·lícula, amb tants 11 de setembre a les espatlles, estic absolutament tranquil·la i convençuda que la Diada serà un èxit, que altre cop sortirem massivament a manifestar-nos i que enguany també el món ens mirarà i pensarà que estem carregats de raó. Les organitzacions han estat impecables: cada any més, cada any millor, cada any més agosarades. Hem fet coses excepcionals perquè el moment –un moment que fa sis anys que dura- és excepcional. Que aquests any la diada es faci simultàniament a cinc localitats, i que a cada localitat hi vagi associat un lema que ha de ser un dels pilars fundadors de la república, és engrescador. El lema de Salt és impecable: “Salt és la república de la solidaritat i la diversitat. El país de tots, de la justícia social, del respecte a la immigració, de la convivència, de la protecció dels refugiats”. Aquesta declaració m’emociona i m’enorgulleix, però sé que hi ha gent a qui no li agrada que la manifestació no es faci a Girona, que pensen que s’ha de fer a la capital, que és més gran i més important i més catalana (sic). Sé que hi ha gent que no li agrada gens que es faci a Salt perquè pensen que hi ha pocs independentistes i massa immigrants. I és al revés: precisament té sentit fer-la allà perquè la nova república no la farem pas només els catalans amb pedigrí sinó tots els catalans, els que porten les quatre barres a l’origen de l’arbre genealògic i els catalans nous de trinca que acaben d’arribar: o juguem tots o estripem les cartes. De fet crec que el nostre taló d’Aquil·les és precisament que no hi som tots perquè no hem sabut sortir prou de la nostra zona de confort per anar a convèncer dels beneficis de la independència els qui se’n poden sentir més allunyats. I a més, el poble de Salt i l’equip de govern municipal es mereixen amb escreix aquest protagonisme. No ho tenen fàcil, i ho estan fent molt bé.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s