Del 25 al 31 de juliol

Del 25 al 31 de juliol

divendres, 29

Vaig escriure Una mare com tu  –una novel·la curta o un conte llarg, un gènere que jo estimo molt però que al nostre país no té gaire acceptació; a França, en canvi, sí, i en diuen novelle, en contraposició al roman, la novel·la llarga, ja fa anys, per una col·lecció de l’editorial Columna que es titulava “Els set pecats capitals”. El tema de Una mare com tu és l’enveja, i la protagonista és l’Àngels Martí, una doctora especialitzada en nadons prematurs que gaudeix del respecte i l’estima dels col·legues, pacients i amics, i per qui la seva filla sent una enveja malaltissa i destructora.

He recordat el llibre, escrit fa quasi quinze anys, perquè avui he estat amb els companys d’ERC al servei d’urgències pediàtriques i de neonatologia de l’Hospital Trueta. Volíem veure amb els nostres ulls com estaven les instal·lacions, com treballava el personal i sentir de primera mà les seves denúncies i reivindicacions.

I bé, ja ho he vist.

I sí, la situació és terrible. Per al Trueta el temps no ha estat aquest gran constructor de què parla Yourcenar, al contrari: ha estat immisericorde i els 50 anys de vida, la falta d’inversió –degut en part a l’expectativa d’un nou hospital-  cauen des de fa anys amb tot el seu pes a sobre l’edifici i especialment en aquesta unitat. Dir com diuen els professionals que hi treballen –infermeres, auxiliars, metges- que la unitat és obsoleta és quedar-se molt curt. Dir com diuen que els espais són insuficients és ser molt generós amb les paraules. Dir que el personal és insuficient és ser molt amable. De fet potser l’únic error que se li pot retreure al personal és que han tingut massa paciència i s’han queixat massa poc.

A la UCI pediàtrica hi ha infants molt greus.

A la Unitat Neonatal hi ha nadons molt greus.

Les incubadores, tapades amb roba de colors, intenten reproduir l’ambient de foscor i de silenci amb què viuen  aquests nens a dintre l’úter. Això és vital perquè se salvin i d’això en depèn que l’estada a la UCI sigui més o menys curta. Però com es pot estar en silenci i quina foscor pot haver-hi si les infermeres –portades al límit de l’esforç i l’estrès- han de treballar a la mateixa sala, sonen els telèfons, sonen els monitors i no hi ha un sistema de llums adequada? Unes infermeres que tenen al seu càrrec més nens del que els protocols demanen -una infermera per cada dos neonats-. Pocs braços. Molts nens.

Tot és deplorable: la pintura, els marcs de les portes escrostonats, les parets de rajols blancs de l’any de la picor, els fluorescents del sostre… Hi ha algun adhesiu infantil posat amb bona intenció per alegrar l’espai… Tot és deplorable menys el tracte, l’atenció, l’esforç ingent. El personal no sap què és el cansament. Sempre es pot fer més. Sempre es fa més.

Al nen més greu se’l posa a la incubadora més moderna i se li posa el respirador més eficient –perquè no n’hi ha per tots, perquè hi ha material que ja té deu anys-, i al que està una mica més bé se’l posa a la incubadora no tan moderna. I així es va fent la roda, un treball exhaust i primari.

Aquesta falta d’inversió, aquests equips tan justos, tan poc punters, posen en perill la vida dels nens? Jo diria que sí. Se’ls exposa a riscos innecessaris, i estressen el personal i inevitablement li fan cometre més errors.

Imaginem-nos –déunohovoldrà- que una família amb dos fills, un de tretze anys i un de setze, tenen un accident greu. Ingressen al Trueta d’urgències. I –oh, sorpresa!- al gran el posen a la UCI de grans. Una meravella. Moderna, puntera (un hotel de cinc estrelles, em deia una persona que hi ha tingut un familiar), I al nen petit me’l posen en una UCI vella, petita i infradotada.  Quin sentit té? Com s’explica?

A la UCI pediàtrica hi ha infants molt greus.

Si un infant agonitza se’l separa del del costat amb un prim biombo. No hi poden fer res més. No hi ha més espai. Està calculat els metres que necessita cada llit, cada incubadora, cada pare i mare que han de tenir el fill a coll per acaronar-lo i fer-li petons i fer-li venir més ganes de viure. A cop d’ull es pot dir que l’espai de què disposa la unitat és només un 33% del que demanen els estàndards. Tot petit. Tot estret.

El passadís per on passen les mares –unes mares per a les quals el fet de portar un fill al món no ha estat una festa sinó un drama que no saben com s’acabarà- per on passen, dic, per treure’s la llet, és fosc, ple de trastos vells entaforats: és un miracle que, arribades a la sala, tinguin ànims i llet per al seu fill.

He anat sovint a veure altres col·lectius de treballadors que tenen problemes. Sovint estan carregats de raó, però la diferència entre aquells col·lectius i els del la UCI pediàtrica i de prematurs és que mentre aquells sempre lluiten –legítimament- pels seus drets, pels seus sous, pels seus horaris, aquests lluiten pels seus petits malalts. No es queixen de les seves condicions: demanen poder fer millor la seva feina. Poder cuidar més bé els nens. Poder oferir als pares –que pateixen, que ploren, que tenen  por i esperança a parts iguals- uns espais d’intimitat. Veure que no demanen res per a ells m’ha emocionat. Sobretot contemplant el llit on descansen quan tenen guàrdia –us asseguro que en comparació, la cel·la d’una presó és un espai envejable- o quan he sabut que només hi ha un lavabo –un- per a tot el personal, o que no tenen dutxa.

La UCI Pediàtrica i la Unitat Neonatal del l’hospital Trueta ha estat, incomprensiblement, l’última, i el seu personal, l’últim dels últims. És injust i incomprensible. Aquí hi ha uns nens que lluiten per viure, uns pares que pateixen i uns admirables professionals de primer nivell que donen tot el que poden donar i més.

Estaria bé –polítics, administració de l’hospital, tota la societat- que se’ls escoltés. Ells saben el que necessiten. Estaria bé que se’ls contestés. Estaria bé que no els deixéssim sols.

 

 

 

 

Advertisements

18 thoughts on “Del 25 al 31 de juliol

  1. Un dels millors escrits que he llegit mai. M’ha fet posar la pell de gallina…. I mira que sóc allà dia rera dia…. Gràcies per explicar en paraules la nostra realitat….

    M'agrada

  2. Havíem tingut la millor sanitat del país, i ara som tercermundista.Demano fermament poder marxar d’aquesta Espanya que gaudeix dels nostres recursos tot veien com ens destrueixen.PROU S’HA DE FER ALGUNA COSA JA!!!!!?

    M'agrada

  3. Soc la Carme Barcelo, la persona que va escriure la carta de suport al personal de l’UCI pediatrica del Trueta i que van publicar en varis diaris. M’encanta la descripcio que has fet sobre la situacio de la mateixa. Nosaltres vam viure-hi 15 dies i es exactament com dius. Afegiria que en alguna ocasio fins i tot arribava un nen o nena a les portes de la mort de fora i a dins l’UCI n’hi havia 3 molt malalts. Qui treien? En una ocasio vaig veure a un petit que es deia Biel que el van posar a una petitissima habitacio destinada a magatzem. Aquells treballadors tant genials no podien triar perque sabien que cap d’ells estava per marxar.

    Jo soc una ciutadana normal, aixo si, que escric força be i parlo be en public. Pero ara es quan els politics us hi heu de ficar. Es cert que s’ha destinat un pressupost important per la seva rehabitacio, pero el mes important es que es porti a la practica! Cal controlar-ho!. I a mi no em val que la directora de l’hospital em doni una resposta a traves dels mitjans dient que aquest mateix any s’invertiran 450.000€. Vosaltres heu vist com esta i amb aixo no n’hi ha per res.

    M'agrada

  4. Es vergonyos. Tanta independencia . Tan pobrets els refugiats. …i els d casa ? es una pena q els politits pensin mes en les poltrones i les pagues vitalicies de per vida . I no facin la feina perque el varem votar. Es penos q hagim de conviure amb mancanses poc menys q de tercer mon.

    M'agrada

  5. Realment, es depriment l’estat en que està, aquesta UCI, varem tenir la filla d’uns cosins ingressada l’any passat, i era penos veure les instal·lacions tan velles.
    No hi ha dret, i que després resulta que tenim una súper-preso, amb piscina i tot, i coses necesaries com és la sanitat, estigui tan deixat .
    Cal fer algú, urgentment, amb sanitat i educació.

    M'agrada

  6. Mare meva!! Hauriem de sortir a la llum informacions com.les que ens expliques. Ho trobo increible!! Encoratgo al personal i usuaris d.aquest hospital i fer.se sentir!!

    M'agrada

  7. Fem força per buscar solucions i seria molt important queels politics compromesos amb aquest afer poguesin passar 24 horas el costat del treball sanitari i viure la lluita constant del dia a dia i posarse a la pell de les familias que viuen dramàtiques situacions

    M'agrada

  8. Hola, aquesta descripcio es estrictament aconseguida, ha sigut llegir-la i situar-me en cada pas i espai que vaig fer per alla.
    El personal que hi treballa son tant competents i amb un cor tant enormement enorme, amable, carinyos..
    I tenen una ma i un tacte tan dolç i personalitzat, q tot i les mancances et fan passar els dies d’ una manera agradable i fluida, amb les seves xerrades, amb les seves bromes i rialles quan calen, i els seus amables gestos

    Pero pel que es veu aquesta “gentussa” no pensa en la realitat i en les necessitats que qui millor q el personal que hi treballa alla diariament demanen i saben q els hi cale, i no com a luxes sino com a salva vides…

    Esperem que amb la insistencia i el recolzament del maxim de persones, es puguin aconseguir millores…

    Anims a tot el magnific personal que fan possible que els nostres petits sortin endavant…

    M'agrada

  9. És una vergonya que govern d’un i un altre color hagin permés que la sanitat es degradés d’aquesta manera. Tots els polítics tenen moltes promeses abans d’arribar-hi, peròò després tot s’esvaeix i sempre per culpa dels anteriors….quina barra.
    Sóc infermera i m’avergonyeixo de la sanitat que entre tots ens han deixat!
    Això, si nosaltres a treballar el millor que podem i sabem perquè no es notin gaire les mancances i atendre malalt i família amb tota dedicació i professionalitat.
    Senyors polítics! Amb això no n’hi ha PROU.

    M'agrada

  10. Pels professionals que treballen en aquestes condicions tan precàries un monument i molta energia per seguir endavant, que trobin la manera més adequada de fer sentir la seva veu!!!! Molt d’amor per ells i entre ells per superar amb èxit aquesta dura prova!!!! Per nous polítics amb consciència i eficàcia, a favor de la vida i l’amor!!!!

    M'agrada

  11. Família molts ànims i molta esperança per tots els nadons que hi ha aqui . Realment no coneixia l’estat tan critic, penós, patetic , desesperant , miserable i m’he quedat de pedra, ho he hagut de llegir dues vegades perquè no m’ho podia creure, quina vergonya i que trist que a sobre de la situació, que ja de per si és desesperant, hagis de viure en un lloc on veus que els anys passen i res canvia. Em recorda als hospitals de Romania …. O denqualsevol pais de l’est que he conegut on semblava que less pareds ens caurien al damunt en qualsevol moment, finestres amb vidres trencats i la llum no en parlem pq s’apaga a cada moment i el quieofen queda parat. Però clar, parlem de l’est i no de Girona on tots la coneixem com la ciutat que enamora a cada estació de l’any amb el seu temps de flors………fires … Déu meu politics comenceu per resoldre l’estat de l’hospital i deixeu-se de ximpleries.
    Una abraçada i entre tots a veure si ho solicionem.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s