del 10 al 17 de juliol

del 10 al 17 de juliol

diumenge, 10

Llegeixo La voluntat de comprendre, el recull d’articles de  Xavier Antich. Un títol magnífic. A l’Antich l’han fet fora de la Vanguardia, on escrivia des de feia vint anys unes columnes que il·luminaven les consciències. L’han vetat per escriure que “Un estat que manté aquest home (Jorge Fernández Díaz) com a ministre de l’Interior mereix el més absolut dels menyspreus’ .

També va passar amb l’escriptor Sànchez Pinyol. I és que la Vanguardia és un diari que no accepta escrits que molestin l’amo.

 

dilluns, 11

Avui la meva filla petita fa setze anys. Com que no hi és, ens hem hagut de conformar amb uns quants WhattsApps; ho celebrarem quan torni. (A casa som de celebrar-ho tot: tots els sants, tots els aniversaris, el dia que vam venir a viure en aquesta casa, les bones notes dels nens, una feina, encara que sigui petita, els bons resultats electorals, una analítica que millora…)

Però al costat de la llum que fan els fills, la resta no té color. Ets feliç si els teus fills ho són; estàs trist si passen pena. Per això els fills tenen el gran poder de fer-te fort i vulnerable alhora.  Et donen molta alegria, moltes ganes de viure, una energia extraordinària, joventut.  Però són el nostre taló d’Aquil·les, la nostra debilitat, allò que ens fa fràgils i que ens pot trencar per dins i fer-nos mil bocins el cor.  Quan la vida d’un fill és bona, tot va bé. Quan un fill està malalt, o fracassa, o no hi pots tenir una relació fluida, el cel es torna infern, i el dolor és insuportable.

 

dimarts, 12

Ahir, Ple.

1.- I a cada Ple, cada vegada més, la supèrbia dels convergents exposada sense pudor. Superbs, arrogants, orgullosos, autosuficients i immisericordes amb l’oposició des que han pactat amb els socialistes. Però –ai las!- torres més altes han caigut. Per això, a Roma, quan els herois venien de la guerra, vencedors, desfilaven sempre amb un esclau al seu costat que els aguantava la corona de llorer i els anava repetint en veu baixa: “recorda que ets mortal”. Doncs farien bé d’anar-se repetint els convergents, com una lletania, una frase com ara: “recorda que pots perdre”. O, més afinada: “recorda que ja estàs perdent”.

2.-  Em vaig queixar al Ple del llenguatge que sovint fa servir l’administració municipal, arran del Decret del PECT, el Projecte d’Especialització i Competitivitat Territorial que havíem de votar. Vaig dir que hi havia d’haver per força una altra manera d’escriure un decret i que, tot i que el llenguatge administratiu ha de ser tècnic, rigorós i específic, no ha de ser ni opac, ni  críptic, ni incomprensiu. Vaig dir que quan parlem de transparència també parlem d’això, del fet que un escrit no pot crear indefensió en el ciutadà, i que una persona amb una cultura normal ha de ser capaç d’entendre què li està dient i què li està demanant l’administració. Penso que una de les coses que hem de fer al nou país és fer un nou llenguatge per a totes les administracions que sigui àgil i modern i que s’allunyi del castellà, que sempre ha estat molt més antic, barroc i amb unes fórmules lingüístiques que al segle XXI fan riure.

L’equip de govern no ho va entendre. Els va molestar que digués que la ciutadania queda indefensa davant d’alguns escrits incomprensibles. Jo no sé si els ciutadans se senten sempre prou defensats per l’ajuntament. Si fos així no caldria la figura del defensor de la ciutadania. El que sí que sé és que els regidors de l’oposició som també ciutadans i sí que estem totalment indefensos quan, per exemple, ens assabentem a última hora d’un tema de tanta importància com és el que es vol fer al Modern, sense cap avís ni reunió prèvia, llegint precisament aquest expedient espès de ratificació del decret sobre el PECT.

3.- Un ha de poder votar sempre segons les seves idees; no cal dir que aquesta és la grandesa del vot. El vot és personal, no et poden obligar mai a votar en contra de la teva consciència, i no m’agrada la disciplina de vot dels partits. Però tampoc no m’agrada aquesta solució d’absentar-se de l’hemicicle quan no vols votar el mateix que el teu grup polític. El que s’ha de fer és votar sempre de cara allò que el cor et diu.

 

dimecres, 13

El meu regidor Pere Albertí, veient que l’ajuntament ha decidit  enderrocar el quiosc de la plaça Catalunya, va tenir una bona idea: l’estructura –que té molts anys, que està molt ben integrada amb l’entorn i que és un punt habitual de trobada de la gent- podria destinar-se a punt d’informació de les entitats sense ànims de lucre, perquè hi poguessin donar a conèixer les seves activitats i campanyes. Ens semblava que estaria bé que l’ajuntament oferís eines de suport i promoció d’aquestes iniciatives ciutadanes fetes per entitats que tenen molts pocs mitjans per difondre-les i que, a més, els donés la possibilitat d’autogestionar l’espai. L’equip de govern, però, ha decidir que el quiosc ha d’anar a terra per motius de mobilitat.

A veure: la plaça Catalunya de Girona és un nyap urbanístic, un pastitx, un entrebanc monumental, una tragèdia arquitectònica. L’única cosa bona que té és el bust de Prudenci Bertrana, tot i que passa massa desapercebut. La resta no té cap encant, i és incòmoda i antiquada. Aquella font de colors, tan kitsch, aquells parterres inútils… Tota ella ja és ara una cursa d’obstacles, no hi ha lloc per a la trobada, has de fer ziga-zagues, no saps per on passar i tot és estret i desafortunat. Què s’hi fa, a la plaça Catalunya, tret de les paradetes d’antiguitats i llibres de vell dels diumenges? Res. No s’hi fa res perquè no s’hi pot fer res. No cal dir que anys a venir caldrà replantejar-la i girar-la com un mitjó.

Doncs posats a fer, mentrestant, dins d’aquest desastre, per què no donar un petit espai, una mica d’oxigen, a la ciutadania imaginativa i generosa?

 

dissabte, 16

Llegeixo l’article d’en Manel Cuyàs, un elogi dels botiguers de raça que et venen el producte embolicat amb uns consells i una saviesa que no tenen preu. Jo recordaré tota la vida un dia que vaig anar a Can Coll molt amoïnada perquè la cafetera de casa no feia el cafè bo, i disposada a comprar-ne’n una altra, la més cara si hagués calgut, perquè sense cafè sóc dona morta. La dona de la botiga no me’n va vendre cap. Em va dir que comprés el cafè en gra i el molgués jo, però que no el molgués gaire fi. Que l‘aigua calenta, quan puja, necessita una estona per passar entre el cafè i amarar-se’n, i que si és molt fi hi passa massa de pressa i el cafè no surt bo.

Va ser oli en un llum. Li he estat sempre agraïda.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s