Del 2 al 10 de juliol

Del 2 al 10 de juliol

diumenge, 3

M’explica la meva filla, en un missatge de veu  –“per si et pot servir per al blog, mama”-, que a Brighton hi ha molts rodamons, que la majoria porten gossos, i que la gent se’ls acosta i hi parla amb naturalitat. Jo he vist també aquí molts indigents -en una cantonada, o deambulant pel carrer, sovint amb un carro del súper amb les seves pertinences-, amb un o dos gossos, que sempre m’han semblat molt ben cuidats. A la Sopa hi tenen un espai perquè els animals dels estadants hi estiguin  a recés: segur que si no els hi deixessin portar els gossos, s’estimarien més estar-se al carrer.

En canvi, aquí no ens hi acostem. Al contrari, la incomoditat que sentim davant d’aquestes persones és extrema. Ens incomoda que ens demanin diners o menjar; ens incomoda veure’ls. Seríem incapaços d’acostar-nos-hi i començar-hi una conversa. De què hi podríem parlar? Com t’acostes a l’Altre, al desconegut, l’ignorat, el foraster?

Fa un parell d’anys, quan anava cada dia a la zona de gossos del parc del Migdia, al costat del tancat, a tocar de la font, hi havia un grup de persones sud americanes que feia mesos que hi feien estada. No hi havia infants, tots eren homes joves, cinc o sis, potser alguna vegada hi havia vist alguna dona. Que què hi feien? Doncs res. No feien res. S’hi estaven. Tot el dia. Era casa seva. Per sant Joan van posar serpentines als arbres i aquell trosset de parc semblava una revetlla particular. No feien soroll, tenien les quatre pertinences ordenades, es rentaven a la font… Parlaven, callaven, miraven la gent que passava. No sortien mai d’aquella raconada i els altres tampoc no s’hi acostaven, o sigui que el contacte era només visual. Una vegada se’m va escapar el gos i em van ajudar entre tots a atrapar-lo, molt amables, satisfets de fer alguna cosa útil. Corrien al darrere el gos, i reien molt. Em van fer un gran favor. Però a la gent no els agradaven. Passaven a distància, se’ls miraven i deien, severament, amb la veu angulada: “Els haurien de fer fora; això no pot ser; què hi fan, aquí, aquesta gent, tot el dia?”. Això ho deien els que han nascut aquí i també els que fa pocs o molts anys que han arribat i que, per sort, han tingut més sort. Ningú no volia saber qui eren, d’on eren, què els faltava, si tenien sostre, si menjaven, si estaven bé de salut. Només sabien que no els volien veure, perquè el rostre de la diferència i la pobresa molesta i incomoda, ens fa sentir recels i desconfiances i, per no passar-hi a prop, ens fa canviar de vorera dissimuladament.

 

dimarts, 5

Sento a RAC1 que a mig matí hi haurà a l’estudi polítics de tots els partits per parlar, precisament, de la política a les sèries i a les pel·lícules o, més ben dit, de les sèries i les pel·lícules el tema de les quals és la política.

Les sèries estan de moda, no cal dir-ho. A Girona l’equip de govern hi ha trobat un filó i hi aposta clarament:  Joc de Trons,  Plot, Just for Flowers, Girona Plató… Però per molt interessant que siguin, que dos consellers de la Generalitat i altres polítics d’alt nivell facin un forat a les agendes –agendes molt complicades, no cal dir-ho-, per anar a l’estudi d’una ràdio a parlar de sèries i pel·lícules em sembla una frivolitat. Em pregunto sincerament si un polític, que és al seu lloc i ocupa el seu càrrec, triat per la ciutadania, per gestionar, treballar, solucionar els problemes de la gent  i, en últim extrem, anar creant el nou país, ha de dedicar una hora del seu temps a parlar d’un entreteniment. Perquè  quan des d’un poble el demanin que hi vagi a parlar d’un tema preocupant o a un acte important ¿com li podran dir que no hi poden anar “per problemes d’agenda”?

Jo crec que no hi haurien d’haver anat, però sé per què hi han anat, i vull pensar que més d’un dels convidats estava incòmode. Però s’hi ha d’anar. Els seus caps de gabinet els hi fan anar. Perquè si tu no hi vas i els altres sí, resulta que ets un estirat, no tens sentit de l’humor, o no ets modern. S’hi ha d’anar, sobretot, per no caure malament a l’emissora, no sigui cas que després no et convidin o no et mirin amb bons ulls per haver gosat declinar la invitació. Els mitjans de comunicació tenen un poder immens: el que els hem donat nosaltres.

 

dimecres, 6

Hem fet un acte de balanç del nostre primer any a l’ajuntament.  Ha estat bé, hem encertat el lloc –el +Cub-, i la calor s’ha comportat. Vermut i patates. L’estimat Joan Tardà de convidat.

No cal dir que hem criticat a discreció l’actual govern de la ciutat. Cada un dels regidors ha parlat de la seva àrea i jo, per començar, he fet un petit repàs de les coses que han passat aquest any. A saber:

Primera etapa, del juliol del 15 al gener del 16: Pactem el primer cartipàs i els pressupostos a canvi de millores possibles, tangibles, inqüestionables per a la ciutat; som socis preferents, ens comprometem, sense entrar a govern, a treballar junts els grans temes de la legislatura. Segona etapa: Puigdemont, president de la Generalitat; Ballesta, alcalde. Aquest error -triar a dit del número 19 de la llista-, ho dinamita tot. Negociem el nou cartipàs i reiterem que no volem entrar a govern. A mitja negociació, amb traïdoria, sabem per la ràdio que CDC ha pactat amb el PSC i que l’alcalde Ballesta plega. Aquests són els fets. Ara l’equip de govern té el que volia: majoria, que vol dir tranquil·litat -no pas estabilitat, que és una altra cosa- per no haver de pactar res amb l’oposició, no haver d’arribar a cap consens, no cedir, no treballar els projectes entre tots. Perquè tot això a ells els fa molta mandra. També sembla que els fa molta mandra complir els pactes i els acords a què van arribar amb nosaltres. És absolutament incomprensible que hàgim de perseguir l’equip de govern perquè compleixi les mocions aprovades.

Tot això és molt decebedor.

 

divendres, 8

Vaig presentar fa uns dies al nou espai de la Llibreria 22 un llibre d’en Josep Gordi, professor de Geografia a la UdG. Tornar a la natura és un llibre que parla fonamentalment de Déu i la Natura i llegint-lo vaig pensar que potser jo no era la persona adequada per presentar-lo, perquè jo tinc ara mateix una relació no gaire fluïda ni amb un ni amb l’altra. Fa molts anys que no m’extasio amb la contemplació d’un paisatge; de fet veient una posta de sol o un mar encalmat sempre acabo pensant que em moriré i, què voleu que us digui, això no anima gaire. Allò que m’acosta ara mateix a la natura, a l’estat primitiu que les persones hem abandonat, són els animals. Sí, els animals em tornen a una mena d’espiritualitat primigènia. Tampoc no sé meditar. Vaig fer ioga una temporada i en comptes de quedar-se en blanc la meva ment anava saltant com una cabreta d’un cosa a una altra, i sempre hi havia un moment que pensava que l’endemà la nena tenia gimnàstica i no tenia el xandall net. Quan era jove vaig començar un procés de psicoanàlisi, que no vaig acabar, perquè em portava molt de sofriment. Pel que a l’exercici físic, que el llibre pondera molt, a mi se m’acuden una llarga llista de coses per fer en lloc que sortir a la natura a fer esport. Per exemple:
-llegir
-escriure
-tirar una pilota als gats, a veure si me la tornen.
-badar
-escoltar la Bartoli
-anar a comprar alguna cosa maca que no necessito, com ara una llibreta o una espelma

El llibre em va agradar perquè em va fer sortir de la meva zona de confort –mai més ben dit! I sí, és veritat, vaig sentir un cert enyorament, perquè fa temps que déu no em parla, o ho fa molt fluix i jo no el sento.

 

diumenge, 10

Preparo el ple de demà. Tinc la sensació que els regidors de govern no responen les preguntes de l’oposició, i llegeixo la transcripció d’una sessió per veure si és veritat.

Pregunta (literal): ”Voldríem saber en quin estat es troba El Canal. Sabem que no funciona com a centre d’arts escèniques de Salt-Girona des de la quatre anys; volem saber també què se’n fa de la partida de 360.000€ anuals que hi ha pressupostats i que han d’anar a càrrec de la Diputació i dels ajuntaments de Salt i de Girona”.

Resposta (literal):  “Li diré que, efectivament, és un tema que ens preocupa, perquè li volem donar un contingut. Entenem que el tema del creador en l’àmbit del teatre ha de ser fonamental i la promoció en aquest àmbit ha de ser un eix vertebrador de tota la política, tant de la diputació com dels d’ajuntaments i li puc dir que ja hem fet diverses reunions amb els responsables i jo crec que abans d’estiu tindrem configurat el camí a seguir per destinar correctament el pressupost aquí i aconseguir que el Canal funcioni en allò que l’equip de govern creu i jo especialment: la cultura neix des de baix i l’hem de potenciar, perquè és l’única manera que farem cultura realment que valgui la pena”.

Doncs és veritat: no responen.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s