Del 18 al 24 de juny

Del 18 al 24 de juny

dissabte, 18

El Girona no ha pujat a primera.

A mi, més que veure el partit, el que m’agrada és anar al camp.  Les últimes vegades que hi he anat –de la mà d’en Pere Albertí, que em fa un lloc amb els seus fantàstics amics de la penya del Barbero Bailongo-, en partits importants, m’he emocionat de veure els rius de gent pujant cap a l’estadi, equipats amb les samarretes vermelles i blanques, la mainada, els grups d’amics, les famílies… És una festa, i la festa sempre és comunió, la gent està contenta, sents un impuls que et fa saludar, abraçar-te a qui quasi no coneixes de res però que, com tu, desitja que el Girona guanyi. El cor em batega més de pressa i em vénen moltes ganes de riure; sento que els altres m’estimen, com ho sento en un acte multitudinari del meu partit polític, on també volem guanyar.

No ha pogut ser: llàstima! De tota manera, si haguéssim pujat, ara tindríem un problema, perquè no hi ha res preparat, pensat, planificat, ni a l’estadi ni a la ciutat, per fer front al que representa  jugar a primera divisió. L’equip de govern de l’ajuntament ho va deixant. Pujarem, i després haurem de córrer.

 

dilluns, 20

Al meu home li fan una petita intervenció i som a la clínica. Com que la cosa, a priori, no té complicacions, tinc l’ànim molt tranquil i quasi puc dir que em fa una certa il·lusió de tenir al davant un matí diferent i poder sortir de la rutina.

Tot i això, les clíniques i els hospitals imposen i quan surts per la porta respires fondo: et sents salvat i dónes gràcies a Déu. Sempre que sóc en un hospital penso en el conte de Dino Buzzati,  Les set plantes, un conte esplèndid que mostra el sofriment de no saber si els metges et diuen tota la veritat: a l’hospital on passa l’acció distribueixen els malalts en plantes segons la gravetat de la malaltia. La setena, que és l’última, és per als malats més incipients; la sisena per als no greus però que han d’estar en observació… a la segona els malalts molt greus, i a la primera els malalts per als quals ja no hi ha esperança. En Giuseppe Corte, el protagonista, ara per una raó, ara per una altra, va baixant lentament i esglaiat de planta en planta…

La indefensió del pacient fa patir molt. Ara mateix,  espero en una saleta que portin el meu marit. El llenguatge no ajuda a sentir-te tranquil. El malalt ingressa a l’hospital, com qui ingressa a la presó o en un orde: no sap quan en sortirà, ni si en sortirà. Quan t’operen et vénen a buscar a l’habitació i després, quan estan, et tornen. Normalment et pugen. És a dir, no hi ha cap mena de voluntat per part teva, estàs totalment a mercè del personal que et porta d’un costat a l’altre. Als hospitals, els metges passen. A vegades els esperes tot el matí perquè et donin el diagnòstic. “La doctora sol passar cap a les deu”, et diuen. Passar vol dir que arriben i marxen, però que no es queden. Passar vol dir anar de pressa:  “passaré un moment per casa a buscar les claus”, dius. Les infermeres, en canvi, sempre hi són.

 

dimarts, 21

C’est fini. Curs acabat. Notes. Deures. Quaderns d’estiu.

Al setembre, més. Passen els anys. Els alumnes graduen –no pas tots, però, tenim massa abandonaments-, i sobreviuen al sistema educatiu. Els mestres fan el que poden. Les famílies també –algunes s’impliquen en la comunitat educativa i d’altres no saben mai qui és el tutor de la nena. Si jo hi tingués res a dir, ho canviaria tot, ho giraria com un mitjó i tornaria a l’essència de l’escola republicana. Pensareu que escombro cap a casa, però digueu-me una altra educació que, com la republicana, sigui igualitària,  aposti per la innovació, doni llibertat als centres,  sigui compensadora -perquè sempre cal donar més als que més ho necessiten-  i doni un total suport al valor de la diversitat.

Estic convençuda que el nostre país i la nostra ciutat –és imprescindible llegir Salomó Marquès- no ha tingut mai una educació tan excel·lent com en l’època de la segona república, en què es preparava els alumnes per poder participar en la vida comunitària: aprendre a parlar, a conversar, a deliberar, a intercanviar idees, a respectar l’altre. “Escolta sempre l’altra part”, diu una màxima del republicanisme. Als nens i a les nenes se’ls ha d’ensenyar el valor de la fraternitat, se’ls ha d’educar en l’afinitat pel pacifisme, l’ecologia, el feminisme; se’ls ha d’ensenyar que lluitin sempre per garantir la participació i la veu dels exclosos, els “últims del últims”. “No vull influències -deia Hanna Arend-, vull comprendre”. Se’ls ha d’ensenyar a comprendre.

Jo vull que Girona sigui la millor ciutat, i això passa forçosament perquè tingui les millors escoles públiques. (Sí, ja sé que Ensenyament depèn de la Generalitat, però jo no m’hi conformo, penso que l’ajuntament ha de tenir-ne el control i la responsabilitat total). I també penso que als Plens de l’ajuntament votem coses irrisòries i debatem poc –quin és el debat important de ciutat que hem tingut en aquest any de legislatura?-, i el que caldria, en comptes de fer tanta política de poca volada, tant de partit, és que féssim un monogràfic sobre l’educació a Girona i parléssim del repartiment dels alumnes als centres, la massificació, els bonys, la implicació dels mestres, la responsabilitat de tots els ciutadans amb els escolars…

Mentrestant, el que ha de fer l’escola pública és, a parer meu, perseguir dos objectius: ensenyar a pensar i entrenar en la cultura. I a partir d’aquí, a més a més, més llengua i més matemàtiques, més música, més literatura, més aire i menys aula…

 

dimecres, 22

Segueixo amb l’educació. Fa uns anys em van convidar a fer una conferència de final de curs als nois i noies de l’institut Sobrequés que acabaven segon de batxillerat. Agafant el títol del llibre de la Nobel de Medicina Rita Levi Montalcini, Elogi de la imperfecció, els vaig dir que som imperfectes i les nostres actuacions també. Que jo sóc imperfecta fent de mare, d’escriptora, –ara sóc una  regidora imperfecta-, que els seus cossos són bellament imperfectes i les seves intel·ligències també, i els seus professors són també imperfectes, i els plans d’estudis molt i molt imperfectes… Però que hi ha moltes coses que ens eleven d’aquesta imperfecció obligada: la tenacitat, la gratitud, la confiança, l’amor, el bon humor, la bondat… I els vaig fer un decàleg de consells (imperfectes) carregats de bones intencions. L’últim era: “recordeu que l’art, en els moments difícils, us farà molta companyia”.

Però perquè l’art et faci companyia t’han d’haver ensenyat a escoltar Massenet, a mirar un Rothko o a llegir Carner.

dijous, 23

La nit més curta ja ha començat.
Fades i goges, veniu a veure’ns!
Esperits màgics, sortiu del cau!
És la revetlla de Sant Joan!

La lluna plena mira la festa.
La nit respira molta bonança!
Fa olor d’alfàbrega i de ginesta,
i allà a la vora canta el cucut.

(Fragment de El llop Pepito a la revetlla de Sant Joan).  

  

divendres, 24

Sant Joan. Últim dia de campanya. Em llevo amb el Brexit. 52%. Han guanyat i marxaran. Per sobre de tot, envejo el poble anglès i els seus dirigents. Convoquen un referèndum i acaten el resultat. Tan senzill com això.

Advertisements

One thought on “Del 18 al 24 de juny

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s