Del 10 al 17 de juny

Del 10 al 17 de juny

divendres, 10

En el meu somni em trobo un gat molt petit, d’un parell de setmanes, desnodrit, amb clapes, les orelles molt grosses, els ulls plens de lleganyes, una nafra a la pota del darrere, tot pell i ossos. A vegades és una gata de tres colors, a vegades un mascle negre, a vegades és ros com el Ros de L’hort del senyor Puig. El sento que crida enmig d’unes bardisses i no el puc pas abandonar, me l’he de quedar per força i portar-lo al veterinari.

El veterinari no m’assegura que el gatet se’n surti, però me l’enduc a casa i m’hi dedico amb cos i ànima. Li dono el biberó cada hora i el mantinc calent; el més difícil és ensenyar-li a fer servir la sorra. Me l’estimo com Bohumil Hrabal estima el gatet que li porta la seva dona, a la novel·la Noces a casa, un dia que està molt decaigut i no reacciona amb res. “Un gatet -diu l’escriptor- treu la nostàlgia i la tristor, un gatet és capaç de grans sentiments”. Les nits són dures. El gat té gana i plora. Té por i plora. Vol companyia i plora. Em desperto amb tanta son que no sé on sóc ni com em dic, però m’emociono de veure com s’acaba el biberó i s’ennuega de tan de pressa que beu. Un dia sento que ronca per primera vegada. De mica en mica va guanyant pes, els ulls li comencen a brillar, les nafres se li van fent petites. En el meu somni, els gats de casa s’estimen el nou vingut amb bogeria i li fan de mare. Amb els dies, com el gat de Bones intencions, aquell animalet que era més mort que viu es fa en una bèstia preciosa i molt manyaga.

 

diumenge, 12

Som la colla del follet valent,
som la colla d’estimar la gent.

Això cantaven els Petits Músics de l’Escola de Música del Gironès aquesta tarda, a l’Auditori; alguns eren tan petits que era realment extraordinari que s’estiguessin drets i quiets i, a sobre, cantessin afinant, els ulls clavats en la professora, entregats, feliços. Setze pobles del Gironès -alguns de poc més de cinc-cents habitants- imparteixen en la seva aula de música Cant, Guitarra, Flauta, Fagot, Saxòfon, Viola, Tenora… Jo ho trobo essencial, perquè aquesta mainada hauran tastat la música de petits, els haurem educat en l’art, i de grans per força valoraran i estimaran la cultura.

Sempre que vaig a un festival de final de curs -de música, dansa o teatre- penso en els camins que han fet tot l’any els pares i sobretot els avis i les àvies per portar la mainada a classe, anar-los a buscar, que no es deixin les bambes, el violí, el berenar, la bossa…

 

dimarts, 14

Hem interromput la reunió del grup municipal per anar a la concentració i lectura del manifest en contra de la massacre d’Orlando. Al mig de la plaça del Vi, una gran bandera LGBT.

Fa molts anys jo llegia una vegada a la setmana un comentari al Matí de Catalunya Ràdio. No recordo exactament què havia passat que tingués a veure amb l’homosexualitat, però sé que abans de donar-me la paraula perquè comencés a llegir el meu text, l’Antoni Bassas em va preguntar:
-Si tinguessis un fill homosexual, com el tractaries?
La pregunta no em va agradar perquè semblava un examen sorpresa i en directe, i perquè hi ha preguntes que ofenen perquè no tenen cap sentit.
-Doncs igual que als altres fills –vaig contestar-: amb amor i respecte.

 

dimecres, 15

L’Àngel Castiñeira ha fet una conferència al Saló de Descans de l’ajuntament sobre la Ciutat Educadora. Tot el que ha dit m’ha agradat perquè ho he reconegut com a meu: era republicanisme pur, l’ideari republicà clàssic actualitzat per Philip Petit, un ideari que tothom hauria de fer-se seu perquè el món girés més rodó. He pres nota d’algunes frases per pensar-hi: “l’espai físic (el cos), depèn de l’espai mental (l’ànima) dels ciutadans; la ciutat educadora és espai –urbanisme, mobilitat- i és temps –cadència, compassos-; tota decisió municipal té un impacte educatiu; una ciutat educadora pot canviar un país”.

Però el que m’ha interessat més ha estat el següent: per saber si de veritat una ciutat és educadora o no ho és, o no ho és tant, un dels barems que el filòsof ha posat a sobre la taula és preguntar-se si la ciutat potencia l’autonomia de la ciutadania o si, al contrari, és més aviat assistencial i paternalista. En el cas de Girona, crec que el govern de la ciutat és poc –o gens- republicà, i la ciutat poc educadora, tot i la voluntat que hi posa, perquè dóna poc poder a la ciutadania. De fet sempre m’ha semblat que l’equip de govern no creu en la capacitat autònoma, lliure i compromesa de la ciutadania ni en la seva capacitat de tenir quotes de poder. El govern de la ciutat, doncs, no és republicà, precisament, perquè no vol cedir poder. Per això nega els Consells de barri. Per això nega la cultura als barris, perquè si fossin més cultes els ciutadans dels barris serien més crítics i reclamarien les quotes de poder que els pertoca.

Un exemple recent: els Pressupostos Participats que acabem de votar. El nom aquí sí que fa la cosa: són pressupostos participats, i no participatius, perquè els ciutadans no discutim tot el pressupost sinó només una petita –molt petita- part de les inversions. ¿Per què els ciutadans només podem decidir si volem asfaltar un carrer o un altre i no podem fixar les nostres prioritats de despesa en projectes de ciutat, o projectes de barri, realment rellevants? ¿Volem que l’ajuntament inverteixi en cultura o en serveis socials; en beques menjador o en festivals? I encara: per què només podem participar ara? I la resta de l’any, per què no se’ns pregunta res?

 

dijous, 16

Em desperto molt aviat, negra nit. Penso en les dones que estan fent els seus fills i penso en la gent que està malalta. Penso també en una conferència de l’escriptor francès Pascal Bruckner que vaig sentir fa anys al CCCB. Es titulava La vida bona i deia que l’únic objectiu de la nostra societat és la felicitat, i que ens pensem que la felicitat pot ser fruit d’una decisió personal, d’una voluntat. És a dir, que si volem ser feliços ho som i, per contra, si no ho som, és perquè en el fons no volem ser-ho. Però no és veritat, perquè la felicitat s’assembla a la gràcia, i la gràcia és un do, com l’alegria, i els dons sempre són donats, sempre són un regal. Busquem desesperadament la felicitat. Però, què passa amb les desgràcies imprevistes, la tristesa obligada, el sofriment, la pobresa, la frustració constant, la malaltia, el dol… Qui ens ajuda, qui ens ensenya a suportar-ho?

Quan clareja penso en el meu àngel, a qui fa molts anys escrivia cartes demanant-li coses impossibles, pura màgia, unes cartes escrites a mà amb bona lletra, sense faltes, frases curtes i clares, perquè m’havien dit que era així com els agradava…

On són, els àngels, que fa temps que no els sento?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s