Del 4 al 9 de juny

Del 4 al 9 de juny

dissabte, 4

L’ADAC fa trenta anys que atorga els premis a la Normalització Lingüística. Hi solo anar cada any, i cada any en surto una mica encongida: el discurs del president de l’entitat i de les persones guanyadores sol ser pessimista, reivindicatiu però malenconiós. Ahir, però, em va agradar de sentir la Pilarín Bayés. La Pilarín és una dona que pot semblar fràgil però que té una fortalesa i una saviesa importants. Va parlar amb tendresa i contenció del seu marit, mort fa molt poc, i va dir que ella “dibuixava en català” i que el català és una llengua que serveix per a tot.

També em va agradar de sentir la Carme Junyent. La filòloga va fer el discurs més polític, i va posar a sobre de la taula dos temes importants: primer, que la immersió lingüística a secundària és una fal·làcia i que la llengua vehicular està molt lluny de ser el català (va arribar a dir que tant de bo s’apliqués el 25% de castellà del ministre Wert: només el 25%!). I en segon lloc ens va alertar que declarar dues llengües oficials en la nova República Catalana era perillós. Potser era políticament oportú, però lingüísticament nefast. Per cert, quan un dels oradors va dir una cosa així com “gràcies a tots i totes” la sociolingüista de poc que cau de la cadira. (Quina mania –li dono la raó-, aquesta comèdia del desdoblament en masculí i femení, aquest tots i totes, que fa que els textos orals i escrits siguin incorrectes i il·lògics).

L’última persona a parlar, ja tocant les deu del vespre, va ser una regidora de l’equip de govern de l’ajuntament. Em pregunto si calia. A mi m’agrada com ho fa l’Oncolliga, que convida als seus actes tots els polítics, de tots els colors, però no els dóna mai la paraula. La gent ho agraeix, francament. A l’altra cara de la moneda hi ha els premis Bertrana, on es dóna la paraula a tots i totes els polítics i les polítiques (sic), que diuen tots si fa no fa el mateix, i després ja no queda quasi temps perquè parli la gent de les lletres –autors, editors, llibreters, bibliotecaris, il·lustradors…- Tenint en compte que és la seva festa, és un suplici i una injustícia.

diumenge, 5

Escolto una raresa: Xavi Múrcia cantant Joan Vinyoli. Un disc singular que cada vegada que el sento m’agrada més. Sabia que Vinyoli era un porta important, però no hi havia entrat fins ara fa dos anys, quan va ser el seu Any i al grup de lectura de la Biblioteca de Taialà vam convidar en Miquel Martín, l’escriptor de Begur perquè ens en parlés i ens el recités. A la gent del grup, que arrufava el nas cada vegada que dèiem “aquest mes podríem llegir poesia”, els va commoure. La gent rebutja la poesia perquè creuen que és una disciplina críptica i es pensen que no l’entendran. Com en tot, està bé que t’ajudin a fer-hi les primeres passes. Vam llegir junts Casa de misericòrdia, de Joan Margarit, i van sortir coses molt profundes que tenien a veure amb la vida i la mort. D’això parlen els poemes. Vinyoli diu, a L’acte darrer:

(…)

Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateixa.

 

dilluns 6, a la matinada

Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona
Sort que no vam entrar a govern a l’ajuntament de Girona

… in perpetuum

(A la manera de The Shining, una pel.lícula de terror de Stanley Kubrik.)

dimarts, 7

Els dies de Ple em costa d’adormir-me. L’adrenalina, diuen, que ha de baixar fins a la quantitat que et permeti agafar el son. El Ple d’ahir va ser esperpèntic: l’equip de govern va votar en contra la nostra Moció sobre un Pla de Cultura als barris.

Aquí m’hi entretindré una mica, i hi posaré noms i cognoms.

La nostra proposta partia de dues realitats. La primera, que tots els barris de Girona són centre i que per tant tots es mereixen gaudir d’una programació cultural estable i de qualitat. La segona, que els esdeveniments culturals solen programar-se sempre al centre de la ciutat, i mai tenen com a objectiu arribar a nous públics. D’aquí ve que nosaltres sempre defensem potenciar l’accés a la cultura i democratitzar-la per fomentar la cohesió social i enriquiment personal. Així doncs, a la Moció proposàvem de crear el programa “Cultura als barris”, perquè els veïns puguin escollir de forma participativa diferents espectacles i activitats culturals per representar als seus barris. Demanàvem que al llarg de l’estiu es facilités a les associacions de veïns un catàleg d’espectacles i activitats de cultura per tal que els poguessin començar a programar a partir de la tardor. Fet i fet, el model que proposàvem era el que el Consell Comarcal del Gironès porta a terme amb Escenaris, des de fa quasi 20 anys, a diversos pobles de la comarca, amb un èxit i un retorn social extraordinari. Perquè allò més semblant a un poble és un barri d’una ciutat.

Però no era pas una petició nova, ni ens la vam treure de la màniga: el programa “Cultura als barris” ja l’havíem pactat amb el govern –en concret amb la regidora d’hisenda Maria Àngels Planas-, quan els vam aprovar els pressupostos, el desembre passat. Simplement era el recordatori d’una cosa que ja ens havia estat atorgada. Hi havia doncs, un pacte. Hi havia, doncs, la partida assignada -75.000€-, i reservada. Tot era a punt, doncs, per tirar-ho endavant.

Per tant, vaig començar adreçant-me al regidor de cultura, Carles Ribas, dient-li, en un to distès, que no hi havia enjòlit, perquè la moció s’aprovaria de totes totes, tenint en compte, com dic, que CiU ja l’havia pactada amb ERC-MES a canvi del nostre suport als pressupostos. No ho vaig verbalitzar, però també donava per suposat –no caldria si no!- que el PSC, que ara és a govern, trobaria la moció molt encertada, perquè el PSC sempre parla dels barris més desfavorits i diu que s’han d’ajudar i potenciar, i la seva regidora, Sílvia Paneque, tot el dia es passeja per aquests barris per si necessiten res.

Però no. El cinisme del govern de la ciutat arriba tan lluny que van ser capaços de votar-nos que no, amb uns arguments que farien riure si no fessin plorar. El regidor de cultura va dir que “no s’ha pogut parlar del format…” i que era “complicat“. Però la cirereta va ser quan ens va dir que per tirar la moció endavant ens hauríem d’haver entès amb dinamització del territori. O sigui: quan parlem de cultura al centre, és cultura; quan parlem de cultura als barris, és dinamització. Chapeau! Dit i fet, van votar que no. Van votar que no al fet que els barris de Girona s’acostin culturalment al centre. Per tant, va quedar clar que per a ells hi ha ciutadans de primera i de segona. I va quedar clar que són incapaços de complir els acords que prenen.

I quina sort que no som a govern, perquè els gripaus no tenen gaire bon gust.

He fet els meus càlculs. 75.000€ donen per destinar uns 3.000€ per barri. Què hi podríem fer? Per exemple, a Sant Narcís, una obra de teatre; a la Font de la Pólvora, un espectacle de dansa; a Taialà, un acústic, a Pont Major, circ al carrer…

Doncs res de res. Gràcies, CDC. Gràcies, PSC.

 

dimecres, 8

Ahir va fer anys que em vaig casar. Em recordo que portava uns pantalons texans i una brusa blanca. Vam anar a París amb el Talgo, a la nit; vam arribar al matí a l’estació d’Austerlitz. Està bé saber, enmig de tants errors i dubtes, que algunes de les coses que has fet a la vida les has fet bé.

dijous, 9

Aquesta nit comença una altra campanya electoral. Aquesta ens la podíem haver estalviat, si a Espanya hi hagués cultura d’entesa i de pacte. La gent està cansada. Però si no poguéssim votar…
L’educació republicana és igualitària i compensadora, i prepara per a la deliberació i el debat. La paraula dóna veu als que no tenen veu, els arma amb l’instrument del raciocini, del pensament, de la crítica, de les idees. Les paraules, doncs, són el gran descobriment de les polítiques pedagògiques del republicanisme. Jo voldria crear una nova realitat començant a fer servir unes altres paraules. També en els debats polítics, paraules de consens i cooperació i no de confrontació, paraules de respecte i no d’ofensa.

Però no em pensava que costés tant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s