Del 28 de maig al 3 de juny

Del 28 de maig al 3 de juny

dissabte, 28

Jornada municipalista a Lloret. A la meva taula rodona tots som regidors d’ERC a l’oposició, i al públic de la sala també hi ha tot de gent que no mana als seus municipis. Hi ha exposicions de maneres de liderar l’oposició molt interessants, tot i que cada poble és un món i allò que serveix per fer oposició a Barcelona no serveix per fer-ne a Vall-llobrega. Però tant en un lloc com a l’altre, a l’oposició t’has de buscar la vida. Ho diu amb claredat la Teresa Jordà: “Ser a l’oposició és una putada”.

Sentint les experiències que expliquem els regidors s’aferma a dintre meu una idea que fa temps que em volta pel cap, i que no m’agrada. La idea és que amb molt de rigor, amb molta responsabilitat, sense cap engruna de populisme, cap bri de demagògia, no es guanyen les eleccions. És així, seria ser il·lús no adonar-se’n. Al meu discurs de presa de possessió del càrrec de regidora, el juny de l’any passat, vaig dir que el meu grup faria una oposició rigorosa i responsable; que seríem crítics quan convingués però que no gesticularíem en va. I així ho hem fet, perquè ens sembla que és així com s’ha de fer. Però quan els altres juguen amb cartes d’una altra baralla costa molt de guanyar la partida. El problema és que en el fons, la gent –però qui és, la gent?-, no té paciència per als matisos, s’aboca a la seguretat del blanc o el negre. I el gris és el color, i en el matís, segurament, hi ha la virtut.

dilluns, 30

Magnífica entrevista amb l’Ángel Fernández, el Nene, al Diari de Girona: hi desgrana amb una gran naturalitat una sèrie de veritats que clamen al cel però que l’ajuntament de Girona no ha abordat fins ara –ni crec que ho faci- per falta de valentia i ganes. El Nene (28 anys, nascut a la Font de la Pólvora, estudis d’Educador Social, becat per una universitat d’Hongria per estudiar anglès) parla de l’escola de Vila-roja com “d’una “escola-gueto”, que provoca que els nens i nenes escolaritzats allà, que només es relacionen amb persones del seu entorn i amb els mateixos codis culturals, quan baixen a ciutat a estudiar ESO rebin un xoc bestial”. El seu món s’enfonsa, diu. Els Instituts de Girona són per a ells llocs desconeguts on no saben què fer perquè no en coneixen els seus codis, les normes no escrites de comportament. La frustració entre els adolescents desemboca en baralles o abandonament escolar. Cal, diu, “escolaritzar els infants d’aquest barri –i de Font de la Pólvora, Mas Ramada, Grup Sant Daniel…- en altres zones de Girona i, sobretot, no estigmatitzar-los més”.

Ell se n’ha sortit. Fins i tot esmenta una professora, la Mei Llopis, que el va animar a estudiar batxillerat. Que hi va creure, doncs (l’altre dia en aquest mateix blog parlava del mestre que va creure en Albert Camus). L’entrevista acaba parlant del seu desencantament amb les polítiques de l’ajuntament de Girona. Diu, textualment: “l’ajuntament no vol que els barris tinguin poder, que hi puguin dir la seva. La participació no és real, es fan polítiques de cara a la galeria sense tenir en compte les necessitats reals de la gent. La gent s’ha d’empoderar realment, però l’ajuntament no hi creu.”

Té raó, l’ajuntament no vol donar poder als barris. Per això no volen ni sentir a parlar dels Consells de Barri, que nosaltres veiem com una gran eina de participació i de representació dels interessos dels barris, i que vam posar a sobre de la taula, sense èxit, alhora de negociar el cartipàs amb l’exalcalde Ballesta. Com pot ser que cedir poder als ciutadans els faci tanta por?

 

dimarts, 31

Han coincidit en pocs dies dos actes de la Fundació Oncolliga: el Sopar Benèfic i l’acció del Dia mundial sense tabac. Dos actes festius: el sopar perquè és el lloc on cada any ens trobem persones que estimem l’Oncolliga i que hi estem vincules d’una manera o d’una altra; el dia sense tabac perquè es fa amb joves, i on hi ha joves sempre hi ha ganes de viure. L’activitat pretén donar molta informació als nois i noies de primer d’ESO dels Instituts de Girona i rodalies dels inconvenients de fumar, i realment ho aconsegueix. Es busca, a l’edat que tenen, que no comencin a fumar. Jo cada any m’encarrego de llegir els poemes, els contes, cançons i cartes que escriuen i fer-ne una selecció. Sobretot m’agraden les cartes, perquè les escriuen a persones que estimen per demanar-los que deixin de fumar. Aquest any hi ha hagut casualment dues cartes, escrites per dues noies, que eren la cara i la creu: l’una, escrita a l’avi mort de càncer de pulmó, plena de nostàlgia i pena; l’altra, plena d’alegria, escrita a l’avi per felicitar-lo perquè, fent un gran esforç, havia deixat de fumar.

Càncer és una paraula molt curta per enquibir-hi tot el que porta. No tothom passa la malaltia de la mateixa manera. Hi ha persones que es gronxen en la malaltia, es lamenten, necessiten parlar-ne contínuament… D’altres, en canvi, són discretes, no treuen a passejar el dolor, volen estar sols, no volen que els compadeixin…

Però la por sempre hi és. El cor sempre va una mica més de pressa. Amb els anys la por s’adorm, però es desperta, insolent, mossegant fort, quan s’acosten els controls o al davant de qualsevol símptoma banal.

 

dijous, 2

Avui és el dia internacional del gos. Hi ha dies per tot, però aquest trobo que és ben merescut. Jo he tingut, a la vida, un gos i dues gosses. Tots recollits o adoptats, tots molt macos. El més feliç i el que no feia cas de res, el mascle. Vam intentar , amb una ensinistradora, ensenyar-li que vingués quan el cridàvem, i no ho vam aconseguir: venia quan volia, però era un gos que sempre estava content. Les dues femelles eren tan obedients, estaven tan pendents de mi i tenien els ulls tan tristos i tanta por de tornar a ser abandonades, que feien molta pena.

Recordo una tarda que plovia, fa molts anys. La meva filla petita devia tenir tres mesos, i la tenia a la falda, al sofà. A la gossa la pluja li feia por –de fet li feia por tot, en general- i anava d’un costat a l’altre molt inquieta. La nena estava tranquil·la i quieta fins que, per sobre de la música i de la pluja devia sentir el soroll de les potes del gos, i es va girar. Em vaig adonar que el veia per primera vegada. Que prenia consciència d’aquell animal que anava d’un costat a l’altre adelerat. Els ulls van seguir un parell de vegades els camins que feia, amunt i avall, d’un costat a l’altre del menjador. I després, tot de cop, la nena es va posar a riure.

divendres, 3

Sento a la ràdio una entrevista, que em commou, a un voluntari que ha tornat d’un camp de refugiats de Grècia.

Diu: “al camp de refugiats –que no és un camp, simplement és una gasolinera abandonada on malviuen milers de persones-, hi ha molts nens i nenes. Alguns només han viscut la guerra. Alguns fa més de tres anys que no van a escola. A vegades alguns voluntaris els donen papers i llapis, i els nens pinten. Tots dibuixen el mateix: cases amb flors i arcs de sant Martí, i llanxes amb gent que cau a l’aigua. Pinten el desig –la casa de colors, és a dir, l’escola, el poble, la tranquil•litat, aquell lloc on no els bombardegin- i la realitat –la llanxa inflable de mala qualitat d’on han vist caure al mar i morir tanta gent, el perill, la por”.

D’aquí a uns anys els nostres fills i néts ens preguntaran què vam fer per ajudar-los, i haurem de dir que no gaire res.

Autor de la fotografia: Manel Lladó (El Punt Avui)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s