Del 20 al 27 de maig

Del 20 al 27 de maig

dilluns, 23

Demà farà un any de les eleccions. Ja fa un any. Només fa un any. Tinc la sensació que fa segles que sóc a l’ajuntament, i no sé si és una bona sensació. Què he après, fins ara? Que me’n duré, quan plegui, per al meu bagatge personal, emocional? Quantes de les persones que he conegut ara formaran part de les amistats que conservaré per sempre? No és gens fàcil. Un any, i ja no sóc ben bé la mateixa. Paradoxalment, ara dic més el que penso. Sembla que el que fa més por als homes és fracassar i, a les dones, no agradar. Per això a les dones ens incomoda ocupar càrrecs, manar, liderar, perquè mai no pots agradar a tothom. Si dius el que penses, si prens decisions, acabaràs sempre incomodant, decebent i molestant algú o altre. Però l’única manera de sobreviure en aquest món i poder dormir a la nit tranquil·lament és dir la veritat i anar sempre de cara.

D’ara fa un any recordo el descans d’haver deixat enrere les llistes, la precampanya i la campanya. Va ser una de les èpoques més angoixants de la meva vida. Les llistes electorals, per a tots els partits, són fàbriques de damnificats. A cada elecció, al darrere de cada llista, hi ha un munt de persones insatisfetes amb el lloc que els han assignat. Persones que volien anar més amunt -mai més avall-, i que se senten maltractades. Tothom vol més. I jo, i jo?, diuen sense dir-ho. El responsable de la llista, per descomptat, és una mala persona perquè no l’ha triat.. Compte amb els damnificats! Estan a l’aguait, esperant. Hivernen, coven el rancor; es desperten sempre poc abans de les properes eleccions.

dimarts, 24

Audiència Pública del Pla Especial de la Devesa. Mentre el regidor Narcís Sastre explica el Pla –amb passió, prolix, necessitaria molt més temps, es nota que li agrada-, se me’n va el pensament cap a un article que vaig escriure al Punt Diari deu fer més de vint anys, quan començava a publicar i el diari em va convidar amablement a col·laborar-hi. Eren articles llargs i personals en què, més que res, aprenia l’ofici. L’article que dic es titulava “Feia deu mesos que no anava a la Devesa” –un títol que ara em sembla massa llarg i massa explícit-, i parlava amb nostàlgia –quan era jove jo era molt sentimental- de la foscor del parc, de la solitud de les avingudes arbrades, de la boira que envoltava els plàtans cap al tard.

Recordo com si fos ara que a l’article hi deia: “Veníem a la devesa a festejar i a fer petons”. Avui, a l’Audiència, he dit: “Es podia haver aprofitat el Pla d’Usos aprovat fos dos mandats; el Pla de Xoc pactat amb ERC s’ha posat en marxa tard i no gaire bé; ens preocupa la qüestió dels vehicles: el govern no hi actua amb eficàcia i massa sovint hi ha cotxes aparcats; el cost del Pla pot superar els 30 milions d’euros; cal que es calendaritzin totes les actuacions previstes; cal gestionar el mentrestant, que serà molt llarg, i garantir la seguretat, la il·luminació, la neteja, el mobiliari…”. Fet i fet, m’agradava més el que deia abans.

A parer meu l’Audiència no ha anat bé. En Narcís-Jordi Aragó va publicar l’any 1980 La Devesa paradís perdut, un llibre que era alhora crònica i reivindicació del parc. El llibre comença amb una frase de la urbanista Jane Jacobs, extreta de la seva obra “Mort i vida de les grans ciutats”, que diu:

La gent es pot posar d’acord per donar una utilitat a un parc, i aleshores el farà prosperar, o bé es pot confabular per negar-li tota utilitat, i aleshores el parc caigut en desgràcia serà un lloc d’abominació i de fracàs”.

Doncs això.

 

dijous, 25

He acabat els bolos de la Institució de les Lletres Catalanes i de l’Editorial Barcanova. Les dues entitats tenen programes que permeten als autors d’anar a visitar Instituts, Biblioteques, Clubs de lectura o Cursos de català per a adults, per comentar les seves obres.

A mi m’agrada molt, d’anar a parlar amb els nois i les noies que han llegit els meus llibres, encara que els hagin llegit per obligació. Me’ls miro -1r, 2n, 3r, 4t d’ESO- i penso que podrien ser els meus fills. Amb els anys em sembla veure com seran quan siguin grans, i estic segura que no m’equivoco de gaire, perquè a 14, 15, 16 anys els joves ja tenen una manera de fer i d’estar al món que és la seva, i que canviarà poc. Hi ha alumnes que em saluden amb respecte, que em miren, que em somriuen, que quan s’acaba la sessió vénen a agrair-me que hagi escrit el llibre i que hagi anat a l’institut. D’altres passen pel meu costat i ni em miren, com si fos un moble, impermeables, indiferents a tot. N’hi ha que escolten amb passió, n’hi ha que fan cara d’avorrits. Alguns pregunten molt, volen saber; d’altres només són allà de cos present. Però fins i tot amb aquests últims sé que res no és inútil i que val la pena d’esforçar-s’hi molt. Que el professorat s’hi ha d’esforçar molt, que no s’hi val a cansar-se’n ni a tirar la tovallola, per difícil que sigui, que se’ls ha d’educar més que no pas ensenyar continguts, que cal que recordin sempre que a Albert Camus, el premi Nobel de Literatura, un nen pobre destinat a vagar pels carrers d’Alger, el va salvar el seu mestre, Louis Germain, que va creure en ell: Camus li va estar eternament agraït. Res no és en va. Ho diu l’Unamuno, ho canta l’Aute:

¡Predicar en desierto,
sermón perdido!
¡No, que nada se pierde,
todo se gana!
No hay palabra de amor
que no se encienda.
La voz del corazón
abre al desierto
misteriosos oídos.

 

divendres, 26

Fa anys vaig ser a Lió. Tinc una memòria estranya i m’oblido dels llocs on he anat i de les coses que hi he fet; en retinc només pinzellades gruixudes: un to. Sé que Lió té un barri vell excepcional –le Vieux Lyon-, recordo que era primavera, que érem molt joves, que feia calor i que estàvem cansats. Vam entrar en un bistrot, al final de la tarda, i ens vam asseure en una taula a tocar d’una finestra oberta. Monsieur Claude –per mi tots els cambrers francesos una mica grans, una mica grassonets, amb bigoti, galtavermells i amb un davantal a la cintura es diuen Claude- se’ns va acostar ranquejant.

-Un Beaujolais, monsieur dame?

Ens va portar dues copes de vidre molt gruixut i una gerreta amb un beaujo rouge molt fresc, que passava com l’aigua. Bevíem en silenci i reposàvem. I de cop, d’una porta del fons del local, van sortir dues noies joves vestides de negre, cadascuna amb una guitarra, i van començar a tocar. Eren bessones, però només la que cantava portava ulleres. El Bistrot s’havia anat omplint. Una guia a sobre d’una taula delatava una altra parella de turistes; la resta de clients era gent del país. El concert va ser mínim, íntim, familiar. Me’n recordaré sempre.

Ahir als Jardins de la Mercè vam fer un acte per reivindicar la música en viu als locals de Girona. Ho vam fer civilitzadament, amb un concert dels Acousters (altament recomanables, veu exquisida, una molt bona guitarra, cançons pròpies i autèntiques), en horari europeu i conciliador –a les nou del vespre el concert s’havia acabat-, amb un públic tranquil i gratament sorprès. Això és el que volem: que la música en viu, de petit format, que beneficia els artistes –sempre cap protegir els creadors- i els establiments bategui amb bon ritme pels bars de Girona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s