Del 7 al 12 de maig de 2016

Del 7 al 12 de maig de 2016

dissabte, 7

Inauguració de Temps de Flors. Al meu barri –Pla de Palau- no hi ha cap senyal que en parli, i fins que no sóc a les envistes del carrer de la Creu no començo a veure el primer tast d’aquest esdeveniment que cada any porta milers de persones a la ciutat. Em fixo en el balcó de la  Cambra de Comerç: no hi ha cap test, cap detall, ni un trist gerani, tot i que és un balcó privilegiat a sobre la Gran Via;    penso que aquesta absència no és res més que un símptoma de la seva nul.la implicació en la vida de la ciutat.

A mesura que m’acosto al Barri Vell, la cosa canvia. A quarts d’onze del matí el pont de Sant Feliu ja és un formigueig de gent que s’atura per fer fotos als asenets carregats de flors que hi ha posat. La plaça de la Catedral vessa de gent per la Força i Sobreportes; hauries de recórrer a la violència física si volguesiss prendre un cafè a l’Arc. La pluja és a punt de caure, però es conté. Sembla que ja hi som tots. Han tancat les autoritats (sic) en una mena de corralet i els turistes i els visitants, de l’altra banda, ens fan fotos. Hi ha el Conseller Vila, que precisament avui surt al suplement de la Vanguardia molt atractiu, pura modernitat, parlant d’encerts i fracassos personals, en una entrevista que jo llegeixo com una clara postulació a la presidencia de la Generalitat. Un moment abans que prengui  la paraula l’alcaldessa  d’Albí, que parla una mica (de fet llegeix, una mica) en català, el señor bisbe s’acosta a la Montserrat Galí., d’Amics de les Flors.

-Escolti, això que faran al vespre a les escales de sant Feliu, vostè sap què és? –li pregunta amb una preocupació visible.

No me’n puc estar i li dic que estigui tranquil, que Lymbus, la performance de Marc Grañén i els Comediants, és una al.legoria de la vida i de la terra. I em mossego la llengua per no dir-li que el que de veritat l’hauria de fer patir és el silenci cómplice de l’església, al llarg de tants anys, al davant de tants i tants casos de mossèns pederastes que han abusat i arruïnat impunement la vida de tants nens i nenes.

diumenge, 8

Tot i que plou, i que sé que el moment no és l’ideal, vaig amb la meva filla petita al Shopp Out de la Fundació Ramon Noguera, perquè li ho he promès i perquè sóc fan de la Fundació, de la seva gent i de la seva feina.   Efectivament, la pluja -a estones cau a raig i el paraigua no serveix de res-, desllueixi l’espai, que el dia de la inauguració estava esplèndid. Entrem a totes les botigues, ho mirem tot, no defallim. Li compro una samarreta que li agrada. Per bona minyona, li dic,  i em fa un petó i riu. Ai, els fills!

Sortint d’allà –de pressa, de pressa-, vaig al dinar de la Festa Major del barri de l’Eixample. Com que plou, el fan al cobert del Col·legi Masmitjà. Jo hi anava, al Masmitjà, quan en deien Cor de Maria, i en aquell pati hi  havia jugat,   m’havia enyorat molt de casa meva i m’ho havia passat molt bé amb les altres nenes. Ho pensava mentre menjava l’arròs. En aquests dinars sempre hi ha arròs, i sempre és bo, encara que sigui fet per a dues-centes persones. Jo crec que qui s’ho ha passat més bé ha estat el grup de veïnes que seien a la meva taula, al final de tot. Tot dones, amigues, ni un home. Reien molt, menjaven de gust, han repetit d’arròs,  han begut cava i ratafia. El pròxim dia que vagi a un dinar d’aquests miraré de barrejar-me amb la gent d’allà. De fet, no té gaire sentit que acabem seient polítics amb polítics…

Tornant a casa –molta gent ha desertat a quarts de cinc, perquè juga el Barça i ho fan en tancat a la TV-, no sé ben bé perquè –quins misteris que té, la memòria, i que indefensos que ens deixa a vegades-  penso de cop en la noia que feia de Farners a la sèrie Secrets de Família. Era una noia extremadament bonica i sensual. Feia de mare soltera i pobre, vivia en un dels blocs més paupèrrims del barri de Sant Narcís. Poc després d’acabar-se la sèrie, mentre triomfava al Nacional amb La festa del blat, de Guimerà, es va tirar pel cel obert de casa seva. Escric això i sento una gran pena. Ara fa vint anys.  El que més greu em sap és que no puc recordar com es deia.

dilluns, 9

Vindran els anys, i amb els anys la calma
Manel

Jo veig que em faig gran perquè la meva filla creix. Avui hem anat a una reunió a l’institut per parlar de primer de Batxillerat. Els pares som una mica pesats –a vegades molt pesats-, perquè patim. Ens sembla que el fet que els nostres fills triïn unes assignatures o una modalitat o una altra de batxiller té a veure amb el seu futur, la felicitat, el com es guanyaran de bé la vida. Jo crec que no. A casa hem fet poca pressió: estudia el que vulguis, però estudia, com diu en Carles Capdevila. Ha triat les assignatures que li han fet més gràcia (o menys ràbia), i ja es veurà. Que estudiï, que llegeixi, que escrigui, que tingui interessos variats. Un vol tenir-ho tot lligat, preveure-ho tot, i la vida et porta. Jo a COU vaig fer allò que en deien ciències pures: matemàtiques, física i química. Després em vaig casar. Després em vaig adonar que m’agradava escriure. Després, durant molts anys, vaig fer classes de català per a adults. Després vaig anar al parlament. Després, després…  Els anys, la calma.

dimarts, 10

Ahir hi va haver Ple. Temo els dilluns de Ple. El Saló de Plens de l’ajuntament és fosc, incòmode, vell. Les cadires pomposes i amples, gens ergonòmiques. No hi ha lloc per posar els papers. Els bancs del públic, com bancs d’església, d’aquells ben durs.  El que s’hauria de fer és deixar aquesta sala, neta i polida, per a les grans ocasions –per declarar la república catalana, per exemple-, i fer els plens normals en una sala clara, funcional, on hi hagi una pantalla per poder-hi projectar, per exemple, les xifres de l’atur o el plànol de la carretera de Barcelona quan parlem de la propera remodelació d’aquella zona. Això pel que fa al continent. Pel que fa al contingut… doncs diguem-ho tot: molta tàctica, paraules buides, repeticions i demagògia. Tediós en general, allunyat de la ciutadania. Tenim des de fa uns mesos, però, una cosa a favor: el comencem a les sis de la tarda, gràcies a l’exalcalde Ballesta. L’exalcalde Puigdemont ens deia que no es podia fer, però ja s’ha vist que sí que es podia. Va bé de començar a les sis perquè així tenim més possibilitats d’acabar el Ple el mateix dia que el comencem.  De tota manera, van passant les hores i ens anem arronsant a les cadires, les cares se’ns veuen pàl·lides pels llums grogosos que vénen de les làmpades que pengen d’allà dalt el sostre. El regidor Albertí reparteix xocolata i ens la mengem sense que es noti gaire. El públic que aguanta estoicament als bancs de vellut vermell és format per militants de pedra picada, assessors, premsa i algun que altre tifosi que es crema les celles fent tweets a favor dels seus i en contra  dels altres. Tot molt edificant i enriquidor.  

Avui la premsa, com sempre, s’ha fet ressò del que ha volgut, que per això és la premsa.  El Punt Avui ja fa temps que al meu grup no li dóna ni aigua, perquè ens fan purgar els pecats i perquè ara és el diari del govern. Aquesta deriva, als que vam veure néixer el Punt Diari, ja fa trenta anys, amb tantes esperances, com a diari in dependent, de la llibertat i la catalanitat i com un glop d’aire fresc, ens fa molta pena. (El Diari de Girona és ara per ara més independent i equànime).

La part més interessant del Ple, a parer meu, són les  preguntes de control al govern. Matiso: seria la part més interessant si el govern contestés, però no sempre és així.  Ahir mateix jo vaig concentrar les meves preguntes al regidor de cultura.  Li vaig preguntar què passarà amb la  botiga del Museu del Cinema, ara que la persona que la gestiona plega. Li vaig preguntar (tenint en compte que l’alcaldessa havia dit que apostaven per Joc de Trons perquè la cultura ens fa ser ciutadans lliures i crítics), si de veritat creia que Joc de Trons, una sèrie on surten dracs que volen i treuen foc pels queixals, ajudava la gent de Girona a ser lliure i crítica  o la veritat és que Joc de Trons només és un producte de promoció econòmica de la ciutat.  Res. Zero respostes.  Em va respondre dient que les arts visuals jugaran un paper en el futur de la ciutat i que les sèries hi seran fonamentals.  Molt bé, però això no és pas el que jo volia saber. Jo el que vull que em reconegui és que per a la cultura de Girona, pels creadors, pels actors i les actrius, Joc de Trons s’ha limitat a la possibilitat de fer d’extres a 50€ al dia. Una misèria.  I que m’expliquin per què el pressupost dels centres cívics, que són sovint la primera finestra a la cultura que pot obrir un ciutadà, només és de 27.000€ l’any.

I per cert, ara que hi penso: què se n’ha fet de la Ciutat del Teatre? Ho preguntaré al proper Ple.   

dimecres, 11

Avui m’he fet una prova mèdica. De tant en tant cal fer-ho, per prevenir, encara que faci por. Però reconec que avui, més que preocupació, el que sentia era un cert descans, em venia de gust de fer una cosa diferent. Les proves no són agradables, però saber que tens unes hores en què ningú no et retraurà que no estiguis pel mòbil ni pel correu ni pel telèfon… desconnectada…   té la seva gràcia. Tu està fora del món  i el món continua girant. Endavant, món, roda, roda.   El doctor et mira: ets a les seves mans.    Faci fora la malaltia, doctor, els gossos de la nit, la ciutat del terror, els arbres estèrils. Faci, doctor. Vostè mateix. Entri al meu cos com si fos casa seva. Curi’m.

dijous, 12

Sóc a casa i sento un gos que plora. Potser el deixen massa hores al balcó, tancat, sol. Els gossos volen companyia, volen estar amb les persones que coneixen i estimen. Fa anys vivia a Palau, en una casa amb jardí, i teníem una gossa recollida de la protectora d’animals de Figueres. Una gossa llesta i bona, però que mai no va ser capaç de superar la por que tenia. La gent que venia casa em deia: que bé, aquest jardí, per al gos. El que no sabien és que la Lluna no sortia al jardí si nosaltres no hi sortíem, perquè la seva missió, l’objectiu de la seva vida, era estar sempre al nostre costat. Aquest gos que plora, de qui deu ser? El soroll és una de les grans proves de la convivència. Els sorolls no són mai neutres, no és només una qüestió de decibels: sempre van carregats de sentiments. Si sento la tele dels veïns, o la música a tot drap, m’emprenyo. Una vegada vaig sentir un home que amenaçava la seva dona i vaig trucar la policia. Però quan sento el gos que plora em ve molta tristesa. Costa de fer entendre que la qüestió dels animals de companyia no és una frivolitat. De fer entendre que tractar bé els animals, de fet, ens fa molt més persones.

No fa gaire el regidor Berloso, que és el regidor més elegant del consistori, i que amb el nou cartipàs de l’ajuntament porta aquests temes, em va cridar al seu despatx per parlar-me dels avenços que s’han fet pel que fa a la nova gossera del Gironès. Bravo: vaig sortir de la reunió satisfeta. Una vegada l’amic Mateu Ciurana va dir que, si jo tingués responsabilitats al govern, els gats i gossos de Girona viurien molt bé. I té raó: si jo pogués…

 

Advertisements

4 thoughts on “Del 7 al 12 de maig de 2016

  1. M’agrada que ho escriguis, es interessant veure com es viu la política des de aquesta prespectica, als treballadors de la casa també ens agrada tenir la informació des de diferents punts de vista , per cert que fa molts i molts d’anys vaig ser alumne teva de català per adults a Can Gibert del pla, gràcies per compartir els teus pensaments , una abraçada.

    M'agrada

  2. MARTA OLLÉ era l’actriu que feia d’Oriola a LA FESTA DEL BLAT(1995) al Romea i va ser la Farners de SECRETS DE FAMILÍA. Endavant amb el blog.

    M'agrada

  3. Bé Maria Mercé, fa temps que et segueixo, ja saps que et conec des-de que tenies 18 anys, recordes? M’agrada que tinguis un blog, al menys podrem saber que fa Esquerra per Girona. Gràcies .

    M'agrada

  4. Escrius molt bé. Es molt bo que s’expresin els sentiments del dia a dia, i a més amb la teva elegància i qualitat. Ets de les poques polítiques que transmets més transparència, perque en general no ho feu i us protegiu massa de portes endins, però feu vure que no es així de cara a la galeria.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s